60: L’enigmàtic Miquel de Boera, capità general de galeres (s. XV-XVI)

Un vers de la cançó de Raimon Jo vinc d’un silenci diu “gent sense místics ni grans capitans”. Com moltes cançons i poemes, no té gaire a veure amb la realitat sinó que és una elaboració idealista que reflecteix els desitjos o el món interior de l’autor. Tanmateix, crec que sintetitza a la perfecció la imatge que tenim els catalans de la nostra pròpia història. Les derrotes dels darrers tres-cents anys ens han fet desenvolupar una mena d’èpica del pacifisme que ens reconcilia amb el present que ens ha tocat viure i que hem assumit (no sense ajuda, es clar), interioritzat i transmès, acríticament, de generació en generació. Aquesta visió és comprensible, donades les circumstàncies, però és completament ahistòrica i, el que és pitjor, no ens ajuda gens a l’hora de construir un futur per al nostre país. Cal que coneguem la nostra història i cal que sapiguem que vam ser un país, amb un estat i com tot estat que es preï va tenir místics i grans capitans.

Avui us volem presentar un de força desconegut i, tanmateix, dels més assenyalats. Es tracta de Miquel de Boera, nascut a Sant Feliu de Guíxols en algun moment del segle XV, que va participar entre 1510-1511 en les campanyes del nord d’Àfrica, al servei del virrei de Nàpols Ramon de Cardona, concretament, en les preses de Trípoli, Bugia i Mers el-Kebir, places totes elles dins dels límits assignats, des dels temps de Jaume II i Sanç IV, a la zona d’expansió catalana al nord d’Àfrica, però que, malgrat l’important i decisiva contribució de la marina i tropes catalanes, van ser concedides per Ferran I a la diòcesi de Toledo. Ja com a general, va participar en la batalla de Ravenna (1512) i, durant el regnat de Carles I, va ser nomenat capità general de les galeres de les Espanyes. Atenció! De les galeres de les Espanyes (hispaniarum, en plural) que es com és recordat en la inscripció llatina de la seva lauda sepulcral i no pas de les galeres d’Espanya, com ha estat interessadament traduït i com és recordat en diverses fonts històriques actuals i que és, significativament, diferent.

Molt poca gent sap que la seva tomba es pot contemplar a l’església de Santa Anna de Barcelona (del poc interès d’aquesta ciutat per divulgar el coneixement de determinats aspectes de la seva història en parlarem algun dia). I és contemplant la seva tomba que la personalitat de Boera, esdevé un enigma.

Efectivament, el sepulcre de Boera no sempre ha estat a Santa Anna. Com ens informen els tauler informatius adjunts, l’any 1940, el sepulcre va ser cedit temporalment per a una exposició al Museu Marítim de Barcelona. Curiosament, no va tornar al seu emplaçament original fins seixanta anys més tard, l’any 2001. Amb motiu del retorn, es va celebrar un ofici pontifical de difunts, presidit pel bisbe auxiliar de Barcelona Jaume Traserra al qual van assistir entre d’altres personalitats ni més ni menys que... l’arxiduquessa Mònica d’Àustria, princesa d’Hongria i Bohèmia, filla d’Otó d’Habsburg-Lorena fill i hereu del darrer emperador d’Àustria.

De quina naturalesa haurien estat els serveis que Miquel de Boera va prestar a la casa d’Àustria fa 450 anys (i dels quals no tenim constància) que motivessin la presència d’una representant tant important de la casa d’Àustria per un simple trasllat. I si, tal vegada, la pregunta correcta fos qui va ser, en realitat, Miquel de Boera? En continuarem parlant.

Armand Sanmamed