57: Ramon Martí (1230-1284), el primer orientalista europeu

L’auge de l’expansionisme de les grans potències europees, especialment la Gran Bretanya i França, durant els segles XVIII i XIX, va fer veure la conveniència que un major coneixement de les societats colonitzades hi facilitaria la penetració de polítics i comerciants. És així com van néixer institucions acadèmiques que tenien com a finalitat l’estudi de les esmentades societats i el foment de les exploracions geogràfiques. Entre les més famoses, cal destacar l’École spéciale des Langues orientales, creada el1795 per la Convenció Nacional francesa, que tenia com a objectiu ensenyar llengües orientals vives “de reconeguda utilitat per a la política i el comerç”.

Aquesta idea no era, de cap manera, original. Trobem els seus antecedents més llunyans en el món mediterrani medieval, escenari de la pugna per la supremacia ideològica, política i comercial entre les potències cristianes i musulmanes. Religió i política, aleshores com ara, anaven agafades de la mà. En aquells moments, es va veure clar que un coneixement més profund dels fonaments ideològics de l’altre bàndol contribuiria a una possible victòria. Les grans ordes predicadores, franciscans i dominicans, van ser les primeres a intuir-ho. En el cas franciscà, el millor exemple d’aquesta política l’encarna Ramon Llull i la seva escola de Miramar, a Mallorca, on s’ensenyaven l’àrab i altres llengües orientals. Un exemple concret d’aplicació d’aquesta política el trobem en el cas dels indígenes canaris que, durant la segona meitat del segle XIV, van ser portats a l’illa per ser instruïts en el cristianisme i, al seu torn, per ensenyar la seva llengua als missioners que predicarien a les Canàries.

Quant als dominicans, punta de llança del combat contra l’heretgia, eren una ordo predicatorum específicament entrenada per combatre tota mena d’heretgies. Per dur a terme amb eficàcia la missió encomanada, van comprendre que era fonamental predicar en les llengües vernacles. Amb aquesta finalitat, van néixer les Studia Linguarum i en aquest naixement van tenir un paper fonamental tres dominicans catalans: Ramon de Penyafort, Ramon Martí i Joan de Puigventós. Va ser llavors, a mitjans del segle XIII, quan Ramon de Penyafort va fundar les Studia Linguarum, escoles de llengües per als frares dominicans.

Ramon Martí va néixer cap al 1230 a Subirats. Va estudiar a París, on va ser deixeble d’Albert el Gran i company de Tomàs d’Aquino. Ramon de Penyafort va proposar que fos enviat a Múrcia a estudiar l’àrab. També va estudiar i ensenyar l’hebreu. Va fer tasques missioneres a Tunis. Teòleg i polemista, entre les seves obres destaquen l’Explanatio symboli apostolorum (1257), obra que va condicionar la posterior literatura antiislàmica, un vocabulari àrab-llatí i, especialment, el Pugio fidei contra ludaeos (1278), una de les apologies del cristianisme més divulgades de la seva època. Tot i que el contingut doctrinal s’inspira clarament en Tomàs d’Aquino, destaca el coneixement profund dels textos sagrats i dels grans pensadors musulmans i jueus, no superat per cap altra obra similar contemporània. El seu deixeble més famós va ser Arnau de Vilanova i la seva obra va influir en pensadors posteriors com Pascal.

En tornar de Tunísia, va dirigir el Studium haebraicum de Barcelona, al qual va dedicar els darrers anys de la seva vida. Martí va morir l’any 1284.

A les Studia Linguarum s’hi estudiaven l’àrab, l’hebreu i altres llengües semítiques i matèries religioses, filosòfiques i teòlogiques, amb l’objectiu de conèixer el context cultural, religiós i social dels llocs on serein destinats els missioners. La finalitat no era, doncs, filològica. L’excepció va ser Ramon Martí, l’interès del qual per les llengües i les cultures que estudiava va depassar el mer pragmatisme missioner, fins al punt que, segons Hug de Monteret de Villard, hauria de ser considerat com”il primo orientalista europeo”.

Armand Sanmamed

57: Ramon Martí (1230-1284), el primer orientalista europeu

Política de cookies