53: Sinibald de Mas i Sans

Viatger català nascut a Barcelona l’any 1809. Personatge polifacètic, va destacar com a escriptor, pintor, espia, diplomàtic, cal·lígraf, lingüista, aventurer i precursor de la fotografia. De jove, va quedar molt impressionat per les lectures dels viatges d’Alí Bei (Domènec Badia) i va decidir seguir les seves passes. Gràcies al suport de Fèlix Torres i Amat (l’autor de las Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña), va aconseguir que el govern espanyol li encomanés la missió “d’estudiar la literatura i la teologia sànscrites”, així com la d’investigar “la forma més avinent i eficaç de foragitar els anglesos de l’Índia”.

Així, va començar el primer dels tres grans viatges que va fer durant la seva vida. Entre el 1834 i el 1842 va viatjar pel Pròxim, Mitjà i Extrem Orient. Des de Constantinoble i a través del Líban, Egipte, Aràbia i Pèrsia, va arribar a l’Índia i, més tard a les Filipines, on es va haver de guanyar la vida fent les primeres fotografies mitjançant la tècnica del daguerrotip. De retorn a Espanya, va publicar un Informe sobre el estado de las Islas Filipinas (Madrid, 1843), en què preconitzava -en la versió confidencial presentada al govern-, la independència de l’arxipèlag. L’informe va causar una gran impressió, fet que li va permetre ser nomenat representant diplomàtic a la Xina, on va residir entre el 1843 i el 1845. El poc interès del govern espanyol per la seva feina (estava interessat en obrir el mercat xinès als productes catalans) li va deixar prou temps i llibertat de moviment per dedicar-se a explorar la costa xinesa. A partir del 1848, i fins al 1851, va aconseguir que la cort manxú l’acceptés com a ministre plenipotenciari del govern espanyol, en un moment en què tan sols grans potències com França, Anglaterra o els Estats Units, havien aconseguit acreditar els seus diplomàtics davant l’emperador xinès.

Va arribar a dominar unes vint llengües, entre d’altres: el català, el basc, l’espanyol, l’anglès, el francès, l’àrab, el persa, el llatí, el grec modern, el turc, el xinès, el malai, el tagal, l’hindi o l’alemany; algunes de les quals, com en el cas de l’àrab o el persa “arribà a parlar-les millor que el català”, segons afirma en una carta dirigida a Torres i Amat. Mentre va ser a la Xina, va inventar un llenguatge universal, basat en les llengües que coneixia, precedent de l’esperanto, que va anomenar Ideografia i que va descriure en un opuscle titulat L’ideographie (1844).

Era, també, un home amb inquietuds polítiques que anaven més enllà de les lluites partidistes i que reflectien un profund esperit humanista. Va ser un decidit partidari de l’iberisme com va quedar palés en la seva obra  La Iberia. Memoria sobre la conveniencia de la unión pacífica y legal de Portugal y España, publicada el 1851 on preconitzava una federació ibèrica que respectés les minories nacionals i que va ser traduïda al portuguès i molt reeditada. També defensava la creació d’un parlament europeu, primer pas cap a un parlament mundial, clar precedent de la Societat de Nacions.

Va morir a Madrid l’any 1868.

Armand Sanmamed
30 de juny de 2009