Editorial Maig-Juny 2009. La història, eina d’integració

Editorial de maig-juny 2009: la història eina d’integració

Catalunya ha estat, tradicionalment, un país amb un creixement demogràfic intern baix que ha hagut de compensar, sovint, mitjançant l’arribada de contingents de població foranis. Pensem en els casos de l’arribada d’occitans durant els segles XVI i XVII o de poblacions del sud peninsular durant el segle XX: murcians per a la construcció del metro i de les obres de l’exposició universal del 1929, o andalusos durant la dècada dels seixanta.

Tanmateix, la llengua i la cultura catalanes fa segles que no solament no han tingut al darrere un estat que les protegís sinó, contràriament, dos estats que han fet tot l’imaginari per convertir-les, en el millor dels casos, en un residu folclòric. Tot i així, han aconseguit sobreviure, esdevenint d’aquesta manera un cas gairebé únic en el món de les nacions sense estat de característiques similars. I ho han fet, a més a més, malgrat aquest sistema demogràfic feble al qual hem fet referència.

Si, sense disposar d’un estat favorable (amb els mecanismes tradicionals d’integració que això comporta) i amb una demografia desfavorable, la supervivència ha estat possible, la raó cal buscar-la, sens dubte, en el fet que el nostre país ha sabut trobar mecanismes alternatius per tal d’incorporar culturalment al seu si una part important d’aquests contingents nouvinguts.

No és aquest el lloc ni el moment per fer una anàlisi de quins han estat aquests mecanismes, la complexitat dels quals mereixeria l’elaboració d’estudis sociològics seriosos. Tan sols, com a entitat que treballa amb la història, volem deixar constància de la importància que la divulgació del patrimoni històric d’un país pot tenir per al foment de l’adhesió a la seva cultura i, de retruc, a la seva llengua. Som testimonis, sovint, que el fet que s’aprengui la llengua no és motiu suficient per a desenvolupar el sentiment de pertinença a una cultura i a un país. Molts de nosaltres hem estudiat alguna llengua estrangera i no per això ens hem sentit identificats amb el seu país d’origen. Cal alguna cosa més, cal una vinculació emocional amb aquella cultura o amb aquella llengua per tenir la sensació que en formem part. La història, més exactament el seu coneixement, pot ser un d’aquests mecanismes.

Catalunya viu un moment clau per a la seva pervivència. Per molts motius, però també pel fet que, en pocs anys, hi han arribat més d’un milió de persones de les procedències més diverses, desconeixedores de la realitat del país que les acull. Aquest fet ha provocat en molts catalans una gran sensació de desànim. Ara, la crisi econòmica n’agreuja la percepció i és la base de propostes insensates i poc realistes.

La història, encara que a molts no els ho sembli, pot ser molt útil en aquests casos d’emergència. Primer perquè ens proporciona una perspectiva a llarg termini i ens permet ser conscients que la situació que vivim no és, ni de bon tros, una situació excepcional. El nostre país ja n’ha viscut de similars i se n’ha sortit. Per tant, si aquest cop no ens en sortim no serà per culpa dels nouvinguts, sinó perquè no haurem tingut prou fe en la força de la nostra cultura. Segon, perquè ens forneix una de les millors eines d’integració. Per estimar cal conèixer i quina manera millor de començar a estimar que començar a conèixer el patrimoni històric català. La FEHC ha començat a fer cursos d’història per a nouvinguts i està estudiant altres fórmules d’utilitzar la història com a eina d’integració. L’experiència ha estat positiva i els resultats, com no podia ser d’altra manera, encoratjadors.

Per estimar cal conèixer i, quan s’estima un país i la seva història, voler formar part del seu projecte cultural o nacional, voler contribuir a garantir-ne el futur és inevitable.

Armand Sanmamed
24 de maig de 2009