Joan Cavaller. La nació, mentida ideològica i realitat social (2009)

Molt sovint, en les discussions científiques sobre la qüestió nacional, els filòsofs es plantegen el problema del caràcter natural o artificial de la nació. Amb el marxisme, la nació (així com la religió, l’art, la filosofia i tot allò que no sigui en última instància relacions de producció) ha estat considerada una invenció de la burgesia per a dominar les altres classes socials. Actualment, a partir de la influència de Hobsbawm, Kedourie, Gellner i altres autors, gran part de la ciència considera que la nació constitueix igualment una invenció, no ja de la burgesia dominant sinó de la intel·lectualitat o la societat general modernes per a uniformar culturalment els ciutadans i garantir l’estabilitat de l’estat

El gir dut a terme per aquests autors ha convertit la qüestió nacional en un cercle viciós. Amb el marxisme, la falsedat de la nació se superava fàcilment tot menyspreant el problema. Després de Marx, la ciència tracta la nació encara com una “invenció” (és a dir, com una cosa tan o més “ideològica” com ho era en l’àmbit marxista) però alhora com una realitat inherent a la societat vigent. D’aquesta manera, nació és alhora una cosa real i inventada.

No hi ha problema a considerar que alguna cosa inventada sigui també real. De fet, tots els invents pertanyen a la realitat. Però quan diem que el nacionalisme és un invent, diem també (perquè no hem marxat encara del context marxista) que no escapa a la condició de mentida. En conseqüència, si després de Marx diem que el nacionalisme és un tret característic de la nostra època, però amb Hobsbawm, Kedourie, Gellner i altres autors (és a dir, malgrat tot, encara amb Marx) diem que el nacionalisme és una mentida (és ideologia, és “invencions històriques arbitràries” o “imposició global d’una cultura avançada”, en el llenguatge de Gellner, al servei dels propis interessos), ens estarem tancant en una espiral conceptual que ens condueix inevitablement a la inoperància científica.

Sortir d’aquest cercle viciós no resulta senzill. Els filòsofs que s’ocupen de la qüestió nacional i declaren admetre que les nacions existeixen per si mateixes al marge dels estats polítics, han d’enfrontar-se amb la dificultat de definir necessàriament “nació” com a “invenció” de la burgesia capitalista, de la classe intel•lectual o de la societat moderna industrial (cosa que d’alguna manera cal continuar defensant perquè abans del segle XIX ningú parlava de “nacionalisme”), però alhora cal definir “nació” com a aquella cosa real, “no inventada”, que existeix al marge dels estats polítics, siguem nacionalistes o no. El problema es multiplica pel fet que la defensa de la realitat d’una entitat anomenada “nació”, que hagi de ser diferent de l’estat polític, difícilment pot dur-se a terme sense defensar al mateix temps la integritat i la supervivència d’alguna nació concreta (en el mateix sentit que un biòleg pot defensar la integritat i la supervivència d’una espècie animal), i per tant, en conseqüència, sense ser acusat de “nacionalista” (acusació que redueix la qualitat de la condició científica de l’investigador).

En gran part, el problema procedeix de la confusió que genera l’aplicació de la paraula “nacionalisme” a una època, la nostra, on hem viscut esdeveniments de gran importància com ara la independència dels estats italià i alemany al segle XIX, i la creació de nous estats a partir de la descomposició d’imperis colonials. Si, en comptes de la paraula “nacionalisme”, els historiadors haguessin fet servir altres expressions (com ara simplement “descolonització” o “independència de nous estats”), el problema científic de la qüestió nacional seria bastant més simple.

Per a escapar del cercle viciós d’aquella “invenció” que és real (perquè hi ha nacionalismes) però alhora mentida (perquè el nacionalisme és ideologia o discurs de dominació d’un grup), els científics que creuen que les nacions existeixen en la realitat social, i existeixen al marge dels estats polítics, i a més no són ideologia, es veuen obligats a identificar les nacions com a realitat no inventada. Com sabem, la categoria contrària a “invenció” és “natural”. D’allò que l’ésser humà no inventa en diem natural, i és en aquest simple joc conceptual on molts investigadors troben la solució al problema de la superació de les limitacions conceptuals imposades per la “invenció” de la ideologia del “nacionalisme” contemporani.

Anthony D. Smith fa servir l’expressió “paradigma primordialista” per a referir-se a la solució naturalista d’aquells filòsofs que volen escapar al cercle viciós del nacionalisme modern de Hobsbawm, Kedourie, Gellner i altres autors (que integrarien el “paradigma modern”). Per a aquests autors “primordialistes” (Van den Berghe, Shils, Geertz...) les nacions han existit i existiran sempre perquè formen part i emanen de la condició natural humana, de manera semblant a l’ètnia o la raça, o bé de vincles culturals determinants primordials, com ara la família, la religió, els grups ètnics, etc. [Anthony D. Smith, Nationalism and Modernism, 1998, Nationalism. Theory, Ideology, History, 2001].

[Hi ha versions castellanes: Anthony D. Smith, Istmo, Madrid, 2000, i Alianza Editorial. Madrid, 2004, respectivament].

Smith distingeix un tercer paradigma que anomena “perennalista” per a referir-se a aquells altres científics que, sense caure necessàriament en el naturalisme, proclamen la realitat de les nacions abans, durant i després de l’eclosió del nacionalisme “modern”. I en últim terme proposa una solució que anomena “etno-simbòlica històrica” definida pel paper cohesionador de trets culturals específics (mites, llegendes, història, símbols, valors...).

L’esquema explicatiu de Smith vol escapar de les limitacions imposades per l’herència marxista que veu en la nació només ideologia, però també vol evitar caure en respostes biologistes o deterministes pròpies del naturalisme. Malgrat tot, l’esquema de Smith demostra continuar depenent, en últim terme, de les regles del joc imposades pel marxisme ja que, tot i no esmentar-ho explícitament, es manté dins el joc conceptual que fa de la nació una invenció. Smith vol combatre la concepció (que anomena “moderna”) de la nació com a ideologia, però no s’enfronta al foc marxista sinó a les espurnes de Hobsbawm, Gellner i altres autors.

Des de la meva perspectiva, per a il•luminar la realitat de les nacions, més enllà de respostes etno-simbòliques excessivament ambigües, cal explicar perquè en Marx la nació és ideologia. I aquí, la resposta ha d’apuntar cap a la crítica de la simplificació de la pluralitat de la condició social humana. La nació, sigui el que sigui (mites, llegendes, història, símbols, valors....), serà abans de tot i necessàriament un tipus de relació social. Si simplifiquem el panorama de la multiplicitat de les relacions socials humanes en un únic tipus de relació social (productives amb Marx, religioses a l’Edat Mitjana, o polítiques amb Aristòtil, etc.) estarem confonent les línies que delimiten cada tipologia relacional. Davant del caos que genera la manca d’estructuració de les diferents formes de relació social característiques de l’ésser humà i la simplificació d’aquesta multiplicitat de formes de relació social en una única forma de relació (productiva, o religiosa, o política, etc.), deduirem necessàriament (de forma incorrecta) que la nació és ideologia, mentida, invenció, imposició... Confondrem la nostra confusió com a ideologia de l’altre.

Joan Cavaller
18 de maig de 2009