Editorial Abril 2009: De la memòria històrica

Aquests dies, amb motiu de la reunió del consell consultiu del Memorial Democràtic, depenent de la Conselleria de Relacions Institucionals, s’ha tornat a parlar d’aquest organisme que té com a objectiu desplegar les polítiques del govern per a la recuperació i el foment de la memòria democràtica i del coneixement de l’època republicana, el franquisme i la lluita antifranquista. En un primer moment, la discussió al voltant de la llei del Memorial Democràtic es va centrar en el possible caire esbiaixat del projecte, que hauria primat unes posicions polítiques respecte de les altres. Sembla que, amb més o menys fortuna, s’han aplicat criteris correctors que equilibraran el resultat final. Caldrà veure com quedarà reflectida la memòria d’aquells que van rebre de totes dues bandes pel fet d’haver defensat idees de caire exclusivament catalanista i/o liberal i que no es van voler deixar arrossegar pels extremismes del moment.

Com a entitat que té com a objectius fonamentals la recerca i la difusió de la història, estem a favor de l’existència d’entitats que treballin per a la recuperació de la memòria històrica. El que trobem a faltar en aquest país és un projecte de recuperació històrica més ambiciós, que no es limiti a un moment determinat de la nostra història i que, en el millor dels casos, atorgui un paper secundari a la resta. Som un poble derrotat i, com a poble derrotat, hem de ser plenament concients que la nostra història l’han volguda escriure aquells que ens han vençut. I que no s’han limitat a rescriure-la des del 1939 o des del 1714, sinó que per crear la il·lusió d’una unidad de destino en lo universal han anat més enllà i han inventat, sense cap pudor, una Espanya que enfonsa les seves arrels en el neolític. S’han volgut apropiar dels íbers, de la descoberta d’Amèrica o dels fets de la guerra del francès i ens han volgut negar el dret a una història i un imaginari propis per construir-se el seu. Som un poble derrotat, és cert, però no som un poble anorreat. Encara hi som i, malgrat tots els entrebancs, sempre que hem pogut gaudir d’uns mínims de normalitat, els nostres historiadors i les nostres institucions han treballat a l’ensems per tal restituir la nostra memòria històrica. Va ser així durant la renaixença, amb la Mancomunitat i durant els anys anteriors a la guerra del 1936. I ho van fer perquè sabien que, juntament amb la llengua, amb les infraestructures o amb l’economia, el coneixement del passat era imprescindible per a la nostra supervivència.

Ara, de nou, gaudim d’aquests mínims i hem de saber aprofitar-los. Cal que les institucions del país donin suport a la feina dels historiadors que treballen en aquesta línia més ambiciosa de restituir una memòria que vam començar a perdre ja fa més de cinc-cents anys. Cal que ho facin perquè és una feina de país, de la qual en depèn el nostre futur com a poble. I més enllà de les institucions polítiques i acadèmiques cal que tots plegats en prenguem consciència si no volem acabar sent, aquest cop sí, un poble derrotat i anorreat per sempre més.

 Armand Sanmamed