Ibers. Fonament nacional > Articles i documents

Joan Cavaller. De Ocampo i Mariana, Espanya, segle XVI: cinco reinos y una lengua común (2009)

En l’article La invenció castellana dels celtibers com a substrat espanyol al segle XVI hem examinat la distorsió historiogràfica duta a terme per l’historiador castellà Juan de Mariana (1536-1624) en la seva obra Historia General de España (1592) tot considerant els celtibers com a substrat ètnic dels espanyols i entenent per espanyols el conjunt dels habitants de la Península Ibèrica. En l’obra de Juan de Mariana, tots dos aspectes (celtibers i espanyols) avancen íntimament lligats. En aquest article atendrem a alguns elements característics del discurs castellà, identificables en l’obra de Mariana, i que en aquell moment es feien servir per a argumentar la unitat política peninsular sota els Àustries.

Per a complementar l’exposició d’aquests elements característics, crec que resultarà interessant portar a escena l’obra d’un altre historiador, Florián de Ocampo (Zamora, 1495 – Córdoba, 1558), cronista del regne de Castella i des de 1539 cronista també de l’emperador Carles I. De Ocampo és autor de Los cinco libros primeros de la crónica general de España, escrita al 1543. La categoria com a historiador De Ocampo es inferior a Mariana però ens interessa citar aquí el seu treball perquè, vivint principalment durant el regnat de Carles I (i només dos anys durant el regnat de Felip II), i per tant abans del domini de la dinastia dels Àustries sobre Portugal (1580), hi podem apreciar molt clarament la interpretació nacionalista que s’esforça a identificar Castella com a essència d’Hispània (entenent per Hispània el conjunt de la Península Ibèrica) i, per tant, amb el dret a governar els seus habitants i territoris.

Tenim doncs dos historiadors, De Ocampo i Mariana, anterior i posterior respectivament al fet de la incorporació de Portugal al domini dels Àustries. L’interessant de la comparació serà comprovar que, entre tots dos, no hi ha diferència, fora del fet que De Ocampo va influir poc en la historiografia castellana posterior. En tot cas, tots dos autors comparteixen la pretensió nacionalista dels castellans que els empeny a considerar-se amb dret a governar el conjunt de la Península Ibèrica, pretensió aquesta que procedeix de l’Edat Mitjana, on els monarques castellans afirmaven pertànyer al mateix llinatge dels visigots.

La paranoia castellana basada en la creença en el dret a governar tota la Península Ibèrica, justificada inicialment pel mite o mentida de la pertinença dels propis monarques al llinatge visigòtic, però més tard (amb les dinasties dels Àustries i els Borbons) ja directament per la política terrorista de fets agressius consumats (Olivares, Felipe V, Espartero, Primo de Rivera, Franco), condicionarà greument la història dels pobles de la Península Ibèrica, provocant guerres de sotmetiment i, encara avui dia, polítiques colonialistes sobre pobles no castellans, a saber: aragonesos, balears, bascos, catalans, gallecs, navarresos i valencians. Els traumes d’aquesta creença psicòtica afecten les seves víctimes no castellanes perquè evidentment han patit maltractaments molt greus, però aquí hem de dir obertament que la creença paranoica en qüestió és per si mateixa un problema que els castellans pateixen en carn pròpia, ja que han perdut la noció de la pròpia realitat nacional (només castellana) tot confonent-la amb la dels pobles colonitzats. En un altre lloc he definit aquesta malaltia com a síndrome espongiforme dels espanyols.

Llegim De Ocampo per a descobrir la dimensió del problema. Recordem que, en aquell moment, Portugal era encara un regne independent de la monarquia dels Àustries. Tot i així, De Ocampo interpreta que Portugal és part d’España:

Ahora por este nuestro tiempo, dado que también haya muchos pueblos y gentes españolas que particularmente se nombren con apellidos diversos entre sí, todos ellos van contenidos y incluídos dentro de cinco reinos cristianos que se hicieron en España después que los árabes y moros africanos entraron en ella, cuando la sacaron de poder de los godos, que en aquel tiempo la poseían: y son los siguientes. El reino de Portugal, el reino de León, el reino de Castilla, el reino de Navarra, el reino de Aragón. (Los cinco primeros libros de la crónica general de España, I, 3, p. 32/572).

Per si aquest text podia oferir algun dubte en la interpretació del concepte de què és Espanya en aquell moment, De Ocampo ofereix una descripció geogràfica de la seva extensió territorial. A propòsit de la descripció de Portugal escriu:

En aquel cabo de San Vicente se principia la marina del otro tercero lado de España, volviendo de medio día contra septentrión, la qual marina, toma dentro de sí todo lo largo de Portugal contado hasta la boca del Miño... (Ibid, I, 2, p. 24/572).

Juan de Mariana repetirà els mateixos elements d’interpretació, considerant els mateixos cinc regnes i la mateixa geografia peninsular. Pel que fa als cinc regnes:

La una y la otra España [Citerior i Ulterior] sin duda en este tiempo tienen nuevos y muchos nombres, los cuales reducir a cierto número es dificultoso; si bien se pueden todos comprehender debajo de cinco nombres de reinos que resultaron, y se levantaron como echaban de España los moros (...) El sobredicho reino de Portugal, por el septentrión y a la parte de levante alinda y está pegado con el reino de León, que es la segunda provincia de las cinco ya dichas. (...). El reino de Navarra, que contamos en tercer lugar entre los reinos de España, está asentado en tierra de los vascones, pueblos antiguos de España. (...) El reino de Aragón se divide en Cataluña, Valencia y la parte que propiamente se llama Aragón. (...) En Castilla, la cual creen llamarse así de la muchedumbre de castillos que en ella había, (...) sobrepuja todas las de más provincias de España, y no da ventaja a ninguna de las extranjeras, ... (Historia General de España, I, 4).

I pel que fa a la geografia peninsular:

La postrera de las tierras hacia donde el sol se pone es nuestra España. Parte término con Francia por los montes Pirineos, y con África por el angosto estrecho de Gibraltar; tiene figura y semejanza de un cuero de buey tendido, que así la comparan los geógrafos (...) En este lado de España está Colibre, ciudad antigua de la Gallia (...) Están también en aquel lado las ciudades de Barcelona, Tarragona, Tortosa, Monviedro, que fue antiguamente la famosa ciudad de Sagunto (...). Después de Sagunto se siguen Valencia, la boca del río Júcar y Denia, el cabo de Gatas (...). En estas riberas del Océano están asentadas primero Sevilla junto a Guadalquivir, y después por la parte que el río Tajo se descarga y entra en el mar la ciudad de Lisboa... (I, 2).

Els paral·lelismes en el discurs són impressionants tot i procedir de situacions polítiques molt diferents. Insistim que en el moment en què do Campo escriu els seus Cinco libros de la crónica general de España (1543), Portugal no pertany al domini de l’emperador Carles. En canvi, quan Mariana escriu la seva Historia General de España (1592) Portugal sí pertany (des de 1580) al domini de Felip II de Castella. La veritat és que resulta molt difícil trobar una explicació coherent al fenomen como no sigui el nacionalisme radical dels castellans que ja en aquell moment havien perdut de vista l’horitzó de la pròpia realitat nacional estrictament castellana.

Podríem establir una diferència important en els plantejaments de tots dos cronistes advertint la forma en què do Campo exposa la història dels pobles celtes i ibers. Recordem que per a Mariana, uns i altres es van fondre en un únic poble d’abast peninsular. Per a do Campo, que es mantindrà fidel als textos grecs, la fusió entre tots dos pobles es restringirà a l’àrea de contacte en les províncies de Sòria, Guadalajara...

Como gentes advenedizas, llamadas los celtas, llegaron en España, y se juntaron con ciertos españoles que vivian cercanos a las riberas del Ebro, y después poblaron otras provincias della, particularmente la que llamaron Celtiberia (II, 3, 155/572).

Tot i així, com hi podem apreciar, do Campo afirma que allò es deia España i els ibers eren “ciertos españoles”. Cal subratllar la demència d'aquesta forma de llenguatge. Nosaltres portem per cognom el nom dels nostres avantpassats ("jo sóc un Cavaller") però escaparia a tot sentit comú que nosaltres atorguéssim el nostre nom als nostres avantpassats ("els meus avis són un Joan"). Els castellans, fruit d'algun desequilibri, sí ho fan ("nuestros antepasados prerromanos són españoles").

Acabarem aquest article recollint les paraules de Juan de Mariana que en l’èxtasi de la seva paranoia nacionalista assumirà una nova mentida:

Todos los españoles tienen en este tiempo y usan de una lengua común, que llamamos castellana, compuesta de avenida de muchas lenguas, en particular de la latina corrupta... (I, 5).

Segons Mariana, ja al segle XVI portuguesos i catalans parlaven tots ells una llengua comuna. No sé qui, amb un mínim d'esperit crític, pot creure tal cosa. Potser la creença en realitats inexistents és precisament el que justifica la política dels castellans al llarg dels segles. A ells els agrada molt la imatge del Quixot, un personatge que experimenta visions, però fora del romanticisme del tema, d’aquest fet n’hauríem de dir objectivament el que és: psicosi.

Podeu trobar l'obra citada de Floriàn do Campo en aquests enllaços: Yuste Digital (edició de 1553), Google Books (edició de 1578). I la de Mariana en Google Books.

Joan Cavaller
29 de març de 2009

Joan Cavaller. De Ocampo i Mariana, Espanya, segle XVI: cinco reinos y una lengua común (2009)

Política de cookies