Joan Cavaller. La invenció castellana dels celtibers com a substrat espanyol al S.XVI (2009)

L’Estat espanyol va néixer el 1714 com a conseqüència de l’ocupació dels Estats d’Aragó, Catalunya i València per part de les tropes borbòniques, el desmantellament de les estructures polítiques d’aquells Estats, la implantació de lleis castellanes i la creació d’una estructura política colonialista per part dels castellans dirigida des de Madrid que encara perdura.

El sotmetiment dels Estats de la Corona d'Aragó va produir-se estrictament el 1714 però el projecte de sotmetiment va néixer abans, fruit d'una concepció universalista derivada de la religió catòlica i alimentada per la competència islàmica. L’arrelament d’aquest programa político-religiós universalista en la mentalitat castellana pot detectar-se encara en els nostres dies. Malgrat els progressos d’integració social a escala europea i global, un personatge com Aznar no ha dubtat a crear enemistat i enfrontar-se militarment amb el món islàmic (Iraq, Afganistan, Marroc) quan ha sorgit l’oportunitat.

Mentre l’imperi universal no arribava, el projecte de sotmetiment polític dels territoris més propers, a saber: la perifèria peninsular, argumentava la seva legitimitat tot enyorant el passat visigòtic. En aquesta enyorança, sabem que la noció d’Hispània com a unitat social d’algun tipus ja havia estat concebuda pels regnes cristians peninsulars al llarg de l’Edat Mitjana. De Rebus Hispaniae, de l’arquebisbe de Toledo Rodrigo Jiménez de Rada (c.1170-1247) data de la primera meitat del segle XIII i, per encàrrec del rei castellà, Fernando III el Santo, repassa la història tant de castellans com de navarresos, portuguesos i aragonesos. La Estoria de España del rei castellà Alfonso X (1221-1284), immediatament posterior a De Rebus Hispaniae, també tracta els regnes cristians des de la perspectiva d’una sola entitat política.

Amb l’arribada de la concepció absolutista de les monarquies europees i ja plenament desenvolupada la dinàmica expansionista dels castellans per terres americanes, aquell projecte de sotmetiment de la perifèria peninsular es va insinuar, per primer cop, factible. El primer pas en aquest sentit va ser executat per Felip II de Castella (I de Catalunya) quan el monarca va deixar de visitar les Corts catalanes perquè no acceptava que els parlamentaris catalans li exigissin fidelitat i respecte a les institucions pròpies. Per a evitar aquesta exigència institucional, i alhora poder governar, eixamplar i consolidar el seu immens imperi planetari, Felip II de Castella va establir una capital fixa a la ciutat de Madrid el 1561 i va recolzar-se en l’aristocràcia i les institucions castellanes, les quals van encertar a sintonitzar perfectament els interessos universals (per via peninsular) del pensament polític castellà amb els interessos de la naturalesa absolutista de la monarquia. La decisió de Felip II de governar els diferents Estats i territoris de l’imperi dels Àustries des de la ciutat de Madrid a partir de 1561 va significar l’inici del declivi català tant en política exterior com en política interior.

Així com els castellans a l’Edat Mitjana van escriure històries dels regnes cristians amb vocació d’un ordre polític peninsular comú i unitari (hem citat De Rebus Hispaniae i Estoria de España), també en l’època de Felip II de Castella va emergir una historiografia d’aquell projecte polític comú d’abast peninsular o Hispània empès per l'entronament del monarca com a rei de Portugal el 1580. Si Felip II va governar Castella entre els anys 1556 i 1598, el 1592 va aparèixer una Història General de España que esdevindria obra capital de l’imaginari castellà durant gairebé tres segles fins que, un cop nascut l’Estat espanyol al 1714 i superada la invasió napoleònica, els castellans (llavors esdevinguts espanyols) van promoure noves històries generals actualitzades. Ens referim a l’obra de l’historiador Juan de Mariana (1536-1623), publicada en llatí el 1592 i traduïda al castellà el 1601.

 

    

Felipe II de Castilla                Juan de Mariana

En l’obra de Mariana, destaca primerament la paraula España en un moment en què España no existia políticament, la qual cosa demostra, si volem que aquell treball tingui algun sentit, que l’imaginari castellà conceptualitzava plenament el projecte polític de la unitat peninsular. L’adjectiu general mostra precisament el caràcter pro-visional del projecte ja que pretenia afectar el conjunt dels espanyols (entenent per espanyols també els portuguesos, llavors sota domini dels Àustries). En tota la seva voluminosa obra, els protagonistes de la història són els espanyols i España és el territori de referència. El llenguatge de Mariana es demostra profundament afectat per la terminologia en qüestió fins al punt que, en el seu programa historiogràfic de legitimació de la unitat política peninsular, l’historiador decideix donar valor i reproduir la mitologia castellana i basca que parla de la vinguda de Túbal, fill de Noé (el mateix del diluvi i l’arca), i els seus descendents. El mite en qüestió procedeix dels textos d’Isidorus Hispalensis (Sant Isidor de Sevilla) (c.560-636), Rodrigo Ximénez de Rada (1170-1247), Alfonso X (1221-1284) i altres autors a partir dels escrits més antics de Yosef bar Mattityahu (Flavius Josephus) (c.37-101) i Eusebius Hieronymus Sophronius (Sant Jerònim) (c. 342-420) que tracten d’explicar la dispersió de pobles sobre el món a partir de la descendència de Noé.

Mariana s’expressa en aquests termes:

Túbal, hijo de Jafet, fué el primer hombre que vino á España. Así lo sienten y testifican autores muy graves, que en esta parte del mundo pobló en diversos lugares, poseyó y gobernó á España con imperio templado y justo. (Historia General de España, 1, 1).

Fora de l’evident naturalesa mítica del personatge bíblic i la seva vinguda, l’important aquí és destacar la naturalesa també mítica de la realitat d’un territori que en època tan antiga ja s’hagués d’anomenar España. La ciència historiogràfica castellana posterior, sobretot a partir del segle XIX, deixarà molt clar el caràcter mitològic d’aquells fets però no hi haurà ni un sol autor rellevant que cridi en contra de la realitat igualment mitològica d’España abans de 1714. L’imaginari castellà (i per sotmetiment també el català) haurà assumit sense cap esquerda la veritat d’España abans de l’ocupació militar borbònica. Encara avui dia, molt poca gent, molts pocs historiadors discuteixen (de fet ni es plantegen) que els Àustries o els Reis Catòlics fossin realment reis d’España. En el text de Juan de Mariana aquesta concepció supura per tots els costats.

Tant és així que, en època posterior, tot just abans de l’entrada en escena de Roma, celtes i ibers també seran espanyols.

El nombre de Celtiberia, con que también se llamó España, de los iberos y de los celtas se derivó y se compone; porque los celtas, pasados los Pirineos y venidos en España de la Gallia comarcana (...), mezclando la sangre y emparentando con los iberos, hicieron y fueron causa que de las dos naciones se forjase el nombre de Celtiberia. (Historia General de España, 1, 7)

O també més endavant:

Destos celtas y de los españoles que se llamaban iberos, hubiéndose entre si emparentado, resultó el nombre de Celtiberia, con que se llamó gran parte de España. (Historia General de España, 1, 14)

Mariana obté la seva informació, necessàriament, dels textos clàssics d’autors llatins i grecs, però no pas de tots els autors llatins i grecs clàssics sinó només d’aquells que, d’acord amb els seus interessos monàrquics, poden oferir algun interès. Així, Mariana pot haver tingut present Posidoni d’Apamea (S. II-I a.C.):

Celtes i ibers havien lluitat molt uns contra els altres, però més tard van habitar en comú el mateix país i van celebrar matrimonis entre ells: els qui van néixer d’aquesta barreja es van dir celtibers. (Fragment 89, 1-4)

També de Diodor de Sicília (S. I a.C.):

Havent parlat amb prou deteniment dels celtes, parlarem a continuació dels celtibers, llurs veïns. En altres temps, aquests dos pobles, ibers i celtes, feien la guerra entre si per la possessió de la terra, però, més tard, quan van arreglar les diferències i es van assentar conjuntament en el mateix territori, i van acordar matrimonis mixtes entre si, van rebre el nom esmentat [de celtibers]. (Biblioteca Històrica, 5, 33)

En la seva Història de Roma, Apià d’Alexandria (S. II d.C.) escriu:

No és el meu propòsit preocupar-me amb detall de quins pobles es creu van ser els seus primers pobladors, i quins la van posseir més tard, ja que només escric una història de Roma. Tanmateix, em sembla que en algun moment els celtes, després de travessar els Pirineus, la van habitar tot fusionant-se amb els nadius, cosa que explica, llavors, també el nom de celtibers. (Història de Roma. Sobre Ibèria, 2)

Recollint els textos d’aquests autors, Mariana, dèiem, suposa que la paraula Celtibèria procedeix de la barreja del nom dels pobles iber i celta. I informa també que Celtibèria és el nom antic d’Espanya o de gran part d’Espanya. En tot cas, podem assegurar que Mariana ha introduït una distorsió molt important en l’autèntica naturalesa dels celtibers, poble que, en realitat, ocupava un espai molt concret i reduït dins el conjunt de la Península Ibèrica.

Així per exemple, Polibi (c.203-120 a.C.) ens informa que la ciutat de Sagunt és al peu d’una muntanya que separa Ibèria i Celtibèria. (Històries, III, 17, 2). Més endavant, Estrabó (c.63 aC-c-24 dC) escriu:

Passant l’Idubeda [Sistema Ibèric] trobem immediatament la Celtibèria, vasta i heterogènia. (...) A través d’ella transcorren l’Anas [Guadiana] i el Tagus [Tajo] i altres rius que, desembocant al mar occidental, tenen llur origen a Celtibèria. (...) Dividits els propis celtíbers en quatre parts, els més poderosos en general ... són els aruacs, veïns dels carpetans i de les fonts del Tagus. Llur ciutat més coneguda és Numància (...). A l’est hi ha els lusons, veïns també de les fonts del Tagus. (Geografia III, 4, 12-13).

D’aquests quatre grups de pobles celtibers, Estrabó només n’ha citat dos (aruacs i lusons). No està clar el nom dels altres dos pobles restants o si, com diu Estrabó, els celtibers es dividien en quatre grups però, en qualsevol cas, la historiografia actual restringeix l’àrea dels celtibers a un territori reduït centrat en les províncies de Sòria, Guadalajara i franges veïnes de les províncies de Segòvia, Burgos, Saragossa, Terol i Conca.

Extensió dels celtibers

(Font: Wikipedia)

Així doncs, si les referències territorials a ibers, celtes i celtibers estaven clarament delimitades en els textos d’aquests autors grecs, però Mariana no els cita en cap moment, podem inferir que l’historiador castellà esdevé, com a mínim, un important testimoni de l’evolució ideològica en el procés de creació de l’imaginari nacional que, en aquesta època, segle XVII, és a dir: abans de les guerres d’independència catalana i portuguesa de 1640, els castellans (esdevinguts espanyols) ja havien formulat en favor de la connexió amb la Hispània dels romans i, alhora, amb la Celtibèria prerromana.

I, tanmateix, només cal que observem la divisió territorial imposada pels romans a la Península Ibèrica en el moment inicial de la conquesta del territori. La distinció entre una Hispània Citerior i una Hispània Ulterior només pot tenir sentit si atenem al substrat ètnic existent: pobles ibers i celtes, respectivament.

Hispània Citerior (ibers) i Hispània Ulterior (celtes)
Font: Joan Cavaller, Teoria de les nacions, Llibre 1, p. 369

L’obra de Juan de Mariana governarà les consciències historiogràfiques castellanes durant gairebé tres-cents anys. Ja al segle XIX, després de la revolució il·lustrada i l’eclosió del positivisme, els historiadors qüestionaran la veracitat de la vinguda del fill de Noé a España però, en cap cas, els historiadors (ni castellans ni catalans ni estrangers), cap ni un, no criticaran la realitat d’una España i d’uns españoles abans de 1714. A ulls de tothom, aquella cosa existia ja abans. L’arrelament del mite d’una España anterior a la invasió castellana rau tant en el fons de les nostres consciències que el fet de la invasió passa desapercebut com un simple conflicte dinàstic.

La importància de la qüestió del mite d’una Espanya anterior a 1714 fonamentada en aquells celtes, ibers i celtibers obrirà una pugna ideològica molt forta entre castellans i catalans a partir del segle XIX, que avui persisteix i que tractarem en propers articles.

A través d'aquest enllaç al Google Books, podeu accedir a la Historia General de España de Juan de Mariana.

Joan Cavaller
16 de març de 2009