GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@inh.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica
Palestra
Segle d'Or
1808
Actualitat

Articles i documents

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR

Ramon Freixes. Sobre la Guerra del Francès


D’entre les activitats que diverses institucions del país promouen enguany per conmemorar el segon centenari de l’inici de la guerra del Francès (1808-1814), el 28 d’abril passat se celebrà l’acte inaugural del cicle que l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona han programat per a l’ocasió. Consistí en una conferència introductòria als esdeveniments a càrrec de l’historiador i polític Lluís Maria de Puig. Pensem que fer-hi referència ens pot ser útil per posar a debat aspectes poc valorats de la guerra del Francès.
En la seva intervenció, Lluís Maria de Puig assenyalà un element clau, que sovint s’oblida, per analitzar el caràcter del conflicte: l’intent de trencament de l’Antic Règim que certs sectors socials intentaren dur a terme. És a dir, el fet que, enmig de la lluita entre forces espanyoles, franceses, catalanes (entre d’altres participants), hi hagué un esclat de revolta social, que la Junta Superior de Catalunya, constituïda com a govern efectiu del Principat a l’inici de la guerra, i sota predomini dels sectors benestants, tingué feina a contenir. L’actuació de la Junta com a organitzadora de cossos amb funció policial en defensa dels propietaris s’hagué de centrar, especialment, a sufocar les revoltes succeïdes a Igualada i Manresa i, en menor mesura, a Girona.
L’organització de la lluita contra les tropes franceses fou l’altra gran preocupació de la Junta Superior de Catalunya. Però en aquest camp els actors participants en els combats sovint encara resulten de mal identificar: guerrillers, bandolers, partides armades i tropes regulars, entre d’altres.
Des del punt de vista del debat historiogràfic, podem dir que la visió de Lluís Maria de Puig intenta superar la narració que fa dels fets la major part de la historiografia espanyola, a remolc de l’ús que en va fer el nacionalisme espanyol. Aquest fet genera que encara avui en dia molts historiadors no valorin el cúmul de factors que expliquen el conflicte en tota la seva complexitat.
És a dir, les evidències que posen en entredit que un (suposat) patriotisme espanyol en sigui l’element explicatiu principal. Així, en primer lloc, sovint s’oblida l’opinió negativa sobre la corona i la percepció d’esgotament de l’absolutisme, il·lustrat o no, que tenia la població; en el cas català és clarament constatable en amplis sectors de l’economia.
Cal posar, doncs, en entredit la concepció de poble unit en armes, encara que en un cert moment la figura de Ferran VII pogués ser vista amb esperança.
D’entrada, la historiografia tradicional no reflecteix la col·laboració amb les tropes i l’administració franceses de certs grups socials d’arreu de la Península (els anomenats afrancesats). Tampoc no reflecteix la percepció que, acabada la guerra, es tingué del retorn a l’antic règim que propugnà Ferran VII, cosa que impossibilità qualsevol tipus de consens a l’entorn de la monarquia i les institucions que en depenien. Finalment, tampoc no es tenen en compte la multiplicitat de factors que impulsaren la població, en cert moment, a actuar contra les tropes franceses; entre ells, l’oposició a l’anticlericalisme francès.
De fet, el mateix nom que es dóna a la guerra indica, pel que fa a les percepcions territorials, la distinta interpretació que s’hi pot donar. A Catalunya, la confrontació és anomenada, tradicionalment, guerra del Francès; mentre arreu de l’Estat espanyol, seguint la concepció abans exposada, rep el nom de guerra de la Independencia.
En el cas català són moltes les especificitats al llarg de la guerra respecte el conjunt espanyol. Especialment que Napoleó segregà Catalunya del regne d’Espanya atorgat al seu germà Josep i que la incorporà directament a l’Imperi francès, amb la conseqüent implantació en territori català d’un règim civil i un codi civil corresponent. Però també apareixen altres raons per creure que cal una interpretació molt més acurada dels fets. Per exemple, s’ha de tenir en compte que la ciutat de Barcelona no va revoltar-se contra les tropes franceses, un fet que segons Lluís Maria de Puig no es pot atribuir només a la por davant la posible repressió que se’n podia derivar.
De la mateixa manera, la historiografia catalana recent ha demostrat que cal valorar millor els patriòtics setges de Girona. Sobretot tenint en compte que, sent estrictes, foren dos i no tres i que tingueren com a component important un caràcter de revolta contra les inoperants autoritats espanyoles de la ciutat i, encara més, una motivació proclerical; no pas nacional espanyola com durant anys es va voler fer entendre.
Un element que caldria conèixer millor és el que representà l’ambaixada de diferents personatges de la societat catalana (entre els quals representants de l’Ajuntament de Barcelona) a l’Assemblea de Baiona, on es discutia el futur del territori hispànic; context que aquests aprofitaren per posar sobre la taula la qüestió dels drets i llibertats de Catalunya, conculcats des de feia prop d’un segle (1714).
És cert, però, que el que diem no exclou que hi hagués certa coincidència de pensament entre alguns sectors dirigents catalans i espanyols i que l’acceptació de la terminologia Espanya i espanyol s’expressés amb cert consens en els debats oficials. Seria, d’altra banda, una conseqüència lò­gica d’un segle d’actuació persistent de les autoritats castellanes sobre Catalunya.
Ara bé, de quina manera era entesa l’espanyolitat en aquest moment? Sembla que va ser després, en temps de Ferran VII i els següents monarques, quan la terminologia es va imposar monolíticament al servei d’una nació espanyola amb pretensió unitària; i no abans.
Va ser l’enemic exterior el principal element cohesionador? És cert que la historiografia espanyola ha seguit aquest discurs des de llavors? I la historiografia catalana, ha quedat limitada davant d’aquesta interpretació interessada?
En tot cas, tenim constància que la referència als drets i llibertats de Catalunya apareix diverses vegades després de 1714 i fins a dates properes a la guerra del Francès.Amb la llosa militar i administrativa castellana sobre el país i amb la col·laboració d’una part de les classes dirigents catalanes amb l’estat borbònic, és difícil que es fés evident l’existència d’un full programàtic que promogués el retorn a la situació anterior a la Guerra de Successió.
Malgrat tot, creiem necessari tenir en compte per a l’anàlisi historiogràfic diversos fets i documents que durant aquell segle de repressió ens permeten entreveure una resistència catalana en base el record d’un model polític propi.
És en aquest sentit que Antonio Muñoz i Josep Catà, a l’obra Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736), aporten documents castellans relatius a dates ja molt allu­nyades de la derrota en la guerra de Successió. Alguns d’a­quests donen a entendre la continuïtat del desig de gaudir de les institucions i drets propis. Això és el que expressa el capità general de Catalunya, en una carta que envia a Patiño, membre de la Junta de Govern de Felip V, el 2 d’abril de 1735:

... faltaría a mi obligación si no diera parte a V.E. de las voces que corren en este pays, cuyos naturales no han perdido la memoria, ni la esperanza de sus antiguos privilegios, que para conseguirlos son capaces de intentar casi lo imposible.

El mateix alt funcionari reial borbònic José Patiño mostrava un any abans les intencions definitives de la cort borbònica davant el cas català. Ho feia en una carta al bisbe de Barcelona, a qui donava instruccions davant la publicació d’un opuscle clandestí titulat Via fora als adormits que reclamava la restitució dels drets i llibertats:
Lo que conviene al servicio de S.M. y al verdadero bien de aquellos naturales, es procurar se olvide todo lo que fueron, y que aquel Gobierno se uniforme en quanto fuera posible, à el de todas las Provincias de S.M. […] Madrid 11 de Mayo de 1734.

Uns anys més tard, concretament en relació a les corts de 1760, tenim constància de la demanda de recuperació de les llibertats catalanes que els diputats de Barcelona feren arribar al rei Carles III, sense que se’n coneguin gaire detalls.
Un altre fet significatiu fou el que el 1773 generà la crida a quintes que el capità general interí de Catalunya Bernardo O’Connor y O’Phaly intentà instaurar. En contra d’aquesta mesura es produí una revolta popular coneguda com l’Avalot de les quintes. Arran dels fets el capità fou cessat i la seva mesura restà sense aplicació. Tanmateix, com que semblà que el mateix bisbe de Barcelona, Josep Climent i Avinent, podia haver-hi participat (com recull l’historiador Francesc Tort), el 10 de setembre de 1774, i tenint en compte que les institucions gremials de Barcelona s’havien extralimitat en les seves competències locals per a fer front a la situació (amb el beneplàcit de les autoritats locals borbòniques), el Consejo de Castilla emeté aquest interessantíssim dictamen:

El Consejo, Señor, halla confirmado en este expediente el orgulloso espíritu que revive y domina el corazón de los catalanes para restituirse a las libertades de los antiguos fueros que por justas y graves causas les están derogados y el anhelo que muy a las claras descubren de governarse por distintas reglas y leyes que las comunas a toda la Nación, como si Cataluña fuese algún otro Principado distinto independiente de los muchos que componen unidos el todo de esta gran monarquía, en que se ve que el clero, la nobleza y el pueblo de Cataluña piensan de un mismo modo, creyéndose con derecho de gozar de más distinciones que las otras provincias.

Respecte a l’actuació dels gremis, el dictamen diu que cal denunciar que s’hagin erigit

en democracia o república con notable perjuicio y acatamiento de los derechos de la soberanía y usurpación de las facultades [pròpies del rei].

I finalment, trobem l’oposició política que el rei Carles IV trobà enfront la seva intenció de visitar Barcelona l’any 1804. Significativament el tema escollit per a la representació del popular ball de màscares d’aquell any fou el dels almogàvers i l’expansió catalana a Grècia.
En definitiva, creiem possible que la capacitat per formular un programa polític de recuperació dels drets i llibertats conculcades fos minsa a l’inici del segle XIX; però creiem que això no vol dir que el record d’aquests s’hagués esborrat. Matisem, doncs, algunes de les afirmacions que, en aquest sentit, ha vingut fent l’historiador Josep Fontana.
El fet és que perquè aquest record era viu els francesos presentaren un programa a favor d’alguns drets catalans amb la intenció de guanyar-se el favor dels habitants del Principat. Aquest assaig tingué lloc, a partir de 1810, amb l’assessorament del català Tomàs Puig, considerat per Lluís Maria de Puig com un liberal catalanista.
Seguint aquesta línia d’actuació, es restitueixen símbols (l’escut dels comtes de Barcelona, que, segons l’investigador Gustau Adzerias esdevé bandera) i es passa a fer ús de la llengua catalana en àmbits oficials (registres, publicacions bilingües francès/català i edició d’una gramàtica catalana, obra de Pau Ballot, l’any 1814).
Quina incidència real va tenir això en els esdeveniments de la guerra? Els catalans creien poder refiar-se d’uns enemics seculars com els francesos? Quins eren els significats del concepte Espanya en aquell moment que ens fan dir que no existia un projecte unitari espanyol compartit? Quan comença realment la Renaixença catalana? amb el poema d’Aribau de 1833 o amb la gramàtica de Pau Ballot de 1814? Fou o no un catalanista el liberal afrancesat Tomàs Puig? Quina explicació hem d’atorgar a aquest fet?
Calen nous treballs per a respondre aquestes i altres preguntes. I entre allò ja fet, s’han de tenir presents els estudis que l’investigador Gustau Adzerias ve realitzant d’uns anys ençà.

Ramon Freixes

 



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici