Armand Sanmamed. Les Canàries, un protectorat català durant el segle XIV (part 2)

Part 2
Mallorquins i catalans a les Canàries: la gènesi d’un protectorat







La primera notícia documentada (atenció! amb un document contemporani de caire administratiu i no literari) d’una expedició europea a les illes Canàries és del 1342. Aquell any, dues expedicions van partir de Palma rumb a les “illes de Fortuna”. La primera la componien dues coques la Santa Creu i la Santa Magdalena, els patrons de les quals eren, respectivament, Pere Magre i Bartomeu Giges. El capità de l’expedició era Francesc Desvalers, amb els armadors Bartomeu Moragues, Pere Giges i Francesc Albussa. La segona, la componia una sola coca, anomenada Sant Joan, el capità de la qual era Domenec Gual i els armadors i companys Guillem Bossa, Guillem Descós, Pere Dalmau, Guillem Maimó, Benet Ramon i Joan Pagà.


El títol de capità a favor de Francesc Desvalers va ser expedit a Palma el 16 d’abril de 1342 pel camarlenc Roger de Rovenach, lloctinent del rei Jaume III. No sabem quin va ser el resultat d’aquestes expedicions. Sabem, això sí, per diverses fonts, que els mallorquins i catalans s’hi van establir. D’aquest fet en tenim testimoni pel mariner mallorquí, Guillem Jaffe, que va participar en alguna de les expedicions i, també, pel fet que les fonts han documentat l’existència d’indígenes canaris que parlaven català i que havien estat instruïts a Mallorca, pels volts del 1351, en la fe cristiana per tal de ser utilitzats en l’evangelització dels seus compatriotes.


Ja hem esmentat que la primera notícia d’una expedició mallorquina a les Canàries és del 1342. És probable que ja n’hi haguessin hagut d’anterios perquè sabem que la famosa expedició genovesa de finals del segle XIII (c.1291) s’aturà a Mallorca per cercar pilot. De la mateixa manera, ens fa pensar en aquesta possibilitat el fet que fins no fa gaire es creia que la primera expedició documentada era la de Francesc Desvalers de 16 d’abril de 1342. Actualment, sabem que n’hi va haver una d’anterior, gràcies a la descoberta d’una llicència datada de 15 d’abril de 1342 a favor de Guillem Pere i una altra atorgada el mateix 16 d’abril a favor de Bernat de Valls o Desvalls i de Guillem Safont. Juntament amb aquesta, dues més, una d’abril i una altra de maig. Tot plegat fa que alguns historiadors sospitin que, possiblement, els mallorquins haurien estat els primers a obrir la ruta de les Canàries però que els genovesos, que estaven molt al corrent d’allò que passava a Mallorca –on tenien cònsol i llotja-, els haurien desplaçat.


Quina era la finalitat de les expedicions? Fins fa poc, donada la migradesa de la informació coneguda, es pensava que es tractava de simples expedicions mercantils o de cors com les destinades al nord d’Àfrica o Flandes. Tanmateix, les llicències en llatí de l’expedició de Desvalers de 1342 i de l’expedició de Bernat Valls i Guillem Safont, ens permeten conèixer l’autèntic objectiu, que no era cap altre que el de descobriment i conquesta. D’altra banda, el fet que, dels deu llibres de Guiatges o llicències que hi ha a l’Arxiu Històric de Mallorca, els permisos per navegar cap a les Canàries es trobin en la correspondència del governador o lloctinent general, indicaria que no es tractava de simples expedicions comercials, sinó d’expedicicons de caire polític que requerien una participació important del poder públic. En aquell moment l’empresa s’hauria fet en nom del rei Jaume III de Mallorca.


Tantes anades i vingudes, tants testimonis i tantes possibilitats de negoci van acabar arribant a oïdes del papa, que va creure que havia arribat l’hora d’intervenir-hi. Climent VI des d’Avinyó va agafa les regnes de l’assumpte i el 1344 va oferir la corona de les Canàries, amb l’encàrrec de conquerir-les i evangelitzar-les, al dissortat Lluís de la Cerda, membre de la branca reial castellana destronada i refugiat a França, on el rei francés li havia atorgat el títol d’almirall de França.


Lluís, però, era un príncep sense país al darrera i, a més, la decisió del papa no va agradar gaire als grans monarques europeus que es van sentir menystinguts en els seus suposats drets al nou títol. Aquest va ser el cas dels reis de Portugal i Castella i, sobretot, del valedor de Lluís, el rei de França.
Si Lluís no tenia els mitjans ni materials ni humans per dur a terme una empresa d’aquesta magnitud. Per què, doncs, el papa li va fer l’encàrrec? No ho podem saber del cert. És possible que pensés que sempre li seria més fàcil controlar un príncep feble, si volia treure profit de la consquesta per a l’Església, que no donar el territori a un rei poderós que podria deixar de banda Roma quan li convingués. O, potser, va haver de fer equilibris de política internacional ja que les Canàries estaven a punt d’esdevenir un polvorí similar al que representava Sardenya a la Mediterrània. Escollir un príncep desposseït podia ser una bona solució per no haver de decidir-se per algun dels monarques regnants, fet que li complicaria les relacions amb la resta dels prínceps descartats.


Gràcies a la Crònica de Pere el Cerimoniós i a l’historiador Zurita, sabem que el Cerimoniós va oferir ajuda a Lluís. Aquesta oferta s’escau el 1345. Pere no s’ho va pensar dues vegades ja que s’havien d’aprofitar les possibilitats atlàntiques que havien anat teixint els esforços mallorquins. El 25 de desembre de 1344, es van entrevistar amb Pere III l’arquebisbe de Neopàtria, Jaume de Patrjik, i el cavaller Rudolf de Lofeira que exposen els plans del príncep. L’agost de 1346, Lluís i Pere es van entrevistar a Poblet on el rei català passava l’estiu. Els preparatius s’haurien enllestit cap al 1347.
No disposem de dades fiables per saber si aquesta expedició es va dur a terme o no. Osuna Saviñon, basant-se en un manuscrit de l’Escorial que no s’ha localitzat, diu que una de les naus, capitanejada per Àlvaro Guerra, va conquerir l’illa de Lanzarote, que va ser batejada amb el nom de l’infant. Serra Ràfols considerava que calia esperar a què apareguessin documents fiables que corroboressin aquesta versió. Lluís va morir lany 1348 i, amb ell, s’esvairia l’aventura del Principat de la Fortuna i, tot i que el títol va passar a la seva filla Isabel, i, a través d’ella, als Medinaceli, ja no seria altra cosa que un títol de ressons grandiloqüents.


Per què el príncep de la Fortuna es va decidir per l’ajut català? D’entrada, perquè no podia comptar amb ningú més. Per altra banda, cal pensar que, amb tota seguretat, va tenir en compte la tradició i l’experiència dels mallorquins en la navegació per aquelles latituds, a més del record de l’ajut que el seu pare havia rebut dels sobirans catalans en les seves pretensions a la corona de Castella.
No tornem a tenir notícies documentades de Canàries fins al 1351, any en què Climent VI expedeix la butlla Coelestis rex regum (7 de novembre) mitjançant la qual erigeix en diòcesi les illes Afortunades i nomena primer bisbe el carmelita fra Bernat. Tenim notícia, l’any 1352, de la preparació d’una nova expedició finançada per dos mercaders mallorquins, Joan Dòria i Jaume Segarra. S’hi enrolen 30 missioners i dotze indígenes canaris que havien estat instruïts, prèviament, en la fe cristiana per tal d’evangelitzar els seus compatriotes. El papa atorga tota mena d’indulgències i gràcies espirituals als expedicionaris i Pere III els ofereix suport i protecció. L’expedició, tot i que amb un caire predominantment missioner, tenia, a la vegada, una voluntat política evident, per tal com el capità Arnau Roger, va ser investit amb les facultats d’un governador si les circumstàncies hi acompanyaven; autoritat que li era atorgada com a vassall del rei català. L’expedició va partir cap a les Canàries però no disposem de més informació.


Més endavant, tenim notícies de l’expedició de 1362, amb vaixells catalans i mallorquins, que va desembarcar a la badia de Gando i que va caure en poder dels guanxes que, en principi, van tractar benignament els nouvinguts.


Tenim notícia, també, d’una expedició militar mallorquina de 1366 al capdavant de la qual hi trobem Joan de Mora. L’expedició tenia un objectiu molt definit: desallotjar de l’arxipèlag un enemic no identificat de la Corona. Joan de Mora va prendre la iniciativa de motu proprio però tenia el suport reial com consta en un document conservat, dirigit al drassaner reial de Mallorca pel rei Pere III.
Encara, l’any 1370, està documentada una altra expedició, patrocinada per Bertran de Marmand i Pere d’Estrada. Sabem que hi anaven clergues, frares mendicants i indígenes cristianitzats i una del 1386, amb missioners eremites.


Tal com es desprèn d’aquestes informa­cions, els viatges són continuats.

Armand Sanmamed