Armand Sanmamed. Les Canàries, un protectorat català durant el segle XIV (part 1)

Part I
Les Canàries abans de l’arribada de mallorquins i catalans

Segurament, les Canàries eren conegudes pels fenicis, però no en tenim cap prova positiva. En fonts gregues trobem esment d’unes illes Afortunades, les mateixes que s’esmenten en fonts romanes. Plini el Vell parla d’una exploració sistemàtica de les illes feta per ordre de Juba II, rei de Mauritània, l’any 40 a.C. S’hi refereix com a Illes Afortunades. També trobem en Plini, per primera vegada, el terme Canària, nom que faria referència a dos grans mastins que els enviats de Juba hi van capturar i que van endur-se’n a Mauritània. Sembla, però, que aquesta etimologia del llatí, canis, no tindria cap fonament i que potser podria provenir de l’etònim nordafricà canarii que correspondria a un grup bereber de la zona nordoccidental del continent africà o de l’adaptació d’algun terme berber. Pomponi Mela, geògraf hispanoromà és el primer a situar-les correctament en un mapa. Plutarc, a la seva Vita de Sartori, ens informa que el general havia pensat a retirar-s’hi.
Els romans, que van ocupar el nord d’Àfrica, haurien visitat ocasionalment les Canàries entre els segles I i IV després de Crist, com indicarien algunes àmfores trobades a l’illa de Lanzarote.
Durant l’alta edat mitjana, des del segle IV fins al XIII sembla com si les illes desapareguessin de la història. L’únic testimoni documental d’aquesta època, d’altra banda molt dubtós, és el famós viatge de Sant Brandà, monjo irlandès dels segles V i VI, imbuït en la tradició missionera irlandesa, protagonista d’un viatge semillegendari a la recerca del paradís, recollit en el relat Navigatio Sancti Brandani escrit als segles X o XI. En aquest viatge que el sant i els seus companys van fer cap a diverses illes, una d’elles, l’illa de Sant Brandà, seria identificada, entre d’altres candidates, amb una de les illes Canàries. La llegenda va prendre molta volada durant l’edat mitjana i, posteriorment, durant els segles XVI, XVII i XVIII, va tenir tanta força a les Canàries que es van arribar a organitzar algunes expedicions de descoberta.

A finals del segle XIII, els mariners mediterranis disposen d’una sèrie d’avenços tecnològics: l’agulla imantada, que permet saber on és el nord, unes millors tècniques cartogràfiques i el timó. Aquestes millores permeten als vaixells navegar lluny de la costa, dia i nit, darrere un rumb escollit pel seu capità, la qual cosa els permet emprendre, amb més seguretat, aventures impensables fins a aquell moment. La controvèrsia sobre quins pobles europeus van ser els primers a aplicar-les està servida, però el problema sembla quedar reduït a italians i catalans.

És un lloc comú de la historiografia oficial convenir que, abans que els catalans, van viatjar per aquella zona de l’Àtlàntic els genovesos, competidors tradicionals dels catalans durant tota l’edat mitjana. A finals dels segle XIII (el 1291), una expedició comandada pels germans Ugolonino i Vandino Vivaldi va partir de Gènova amb la intenció d’arribar a l’Índia per occident, aprofitant els avenços tecnològics esmentats.

Finançada per Teodoro Dòria, va costejar la costa marroquina fins travessar l’estret de Gibraltar i, a partir d’aquí, se’n va perdre el rastre. Es creu que l’expedició va veure o va tocar les Canàries, però tot es basa en testimonis indirectes com les que dóna l’eclesiàstic i historiador del segle XVIII, José de Viera y Clavijo que en les seves Noticias de la Historia General de las Islas Canarias esmenta que Petrarca cita una tradició local que diu que els Vivaldi van arribar a les Canàries.

La següent fita genovesa la protagonitzarà un tal Lancelloto Malocello, que segons alguns hauria sortit de Gènova el 1312 per anar a la recerca dels desapareguts Vivaldi. Hauria arribat a l’illa de Lanzarote (que la posteritat batejaria amb el seu nom) i hi hauria restat uns 20 anys, fins que una revolta indígena l’hauria foragitat. Els testimonis que avalarien la veracitat d’aquesta expedició serien les cròniques de la conquesta normanda de Joan de Bethencourt cent anys més tard, que esmenten que la fortalesa de Guanapay, construïda per Lancelloto durant aquella revolta, era encara visible i, el mapa d’Angelí Dulcert, cartògraf mallorquí, datat del 1339, que seria el primer a esmentar l’illa com a illa de Lanzarotus Malocellus.

Poc després, el 1341 tenim informació d’una nova expedició, en aquest cas per iniciativa del rei de Portugal. Dues naus dirigides pel genovès Nicolosso da Recco i el florentí Angiolino del Teggihia de Corbizzi i amb una tripulació, florentina, genovesa i espanyola arriben a les Canàries i s’hi estan 5 mesos. De nou, les fonts sobre l’expedició són literàries. És Bocaccio qui fa un retrat dels guanxes, basant-se en les dades que, per carta, li havia donat da Recco. Ens sorprén la descripció dels indígenes com a alts, rossos i d’ulls blaus, una part dels quals viu en casetes amb jardí, en ciutats i poblats, tenen reis, sacerdots i, fins i tot, embalsamen els morts.

Observem que totes aquestes expedicions tenen algunes característiques comunes:
· Les fonts a través de les quals tenim notícia en són indirectes i més aviat literàries.
· Les fonts són, sovint, a posteriori.
· En totes les fonts els mallorquins tenen un paper destacat

Efectivament:
1. L’expedició dels Vivaldi va cap a Mallorca per enrolar-hi pilots mallorquins
2. El testimoni principal de l’expedició de Lancelotto Malocello és el mapa d’Angelí Dulcert, cartògraf mallorquí.
3. Els espanyols de l’expedició portuguesa són, ni més ni menys, súbdits del comte de Barcelona.

Armand Sanmamed