Gustau Adzerias. La Guerra del Francès

Gustau Adzerias i Causi
La Guerra del Francès

En l’imaginari català ocupa un referent molt important, encara que desigual, el conflicte conegut, avui dia, com a Guerra del Francès. És considera que aquesta guerra esdevingué l’inici de la caiguda de l’Antic Règim, i és l’entrada de Espanya, i com no, de Catalunya a l’era contemporània.

No fou una lluita exclusiva del regne d’Espanya contra un invasor francès, també l’hem deconsiderar dins d’un context mundial i, d’aquesta manera, s’ha d’inscriure com un episodi més del conflicte generat per la Revolució Francesa, amb la reacció de les monarquies absolutistes europees que no podien admetre de cap manera que “els súbdits del rei fossin ciutadans d’una nació”, i, a més a més, coexisteix amb l’etern conflicte pel control de les colònies i els seu comerç, entre la Gran Bretanya, França i Espanya, que originaren guerres declarades i d’altres encobertes en temps de pau.

Curiosament, aquest conflicte polièdric ha estat denominat de diverses maneres pels països implicats; els francesos la recorden com La Guerre d’Espagne, els britànics com Peninsular War, els espanyols com a Guerra de la Independencia i els catalans Guerra del Francès. Com podem veure, a Espanya i a Catalunya aquesta guerra no sempre ha rebut el mateix nom.

A Espanya, l’obra del comte de Toreno Historia del levantamiento, guerra i revolución de España (Madrid, 1835-1837), continua essent la millor història general d'aquest període, i el seu títol prou significatiu. A Catalunya, el primer referent escrit fou el publicat a Palma de Mallorca el 1814, és a dir, el mateix any d’acabament del conflicte i portava el títol de Resumen histórico de la insurrección de Cataluña desde el año 1808 hasta....

Segons la GEC: Insurrecció és “l'acció d'insurgir-se una guarnició, un poble, una nació o una part d'ella”. Insurgir-se és alçar-se contra l'autoritat civil o política, contra el govern legalment establert. En aquest cas contra Josep I Bonaparte, rei d’Espanya i de les Índies, per la cessió de Carles IV a Baiona.

Òbviament, això vol dir que la guerra es contempla des de diverses perspectives i interpretacions segons els punts de vista i cal posar de relleu el contrast entre les connotacions polítiques del terme Guerra de la Independència emprat, avui dia, pels espanyols i el més asèptic de Guerra del Francès utilitzat pels catalans. No hi ha duote que des del punt de vista espanyol, efectivament, el conflicte esdevingué l’inici de la caiguda de l’Antic Règim, i comportà un important referent la Constitució de Cadis, coneguda popularment com “La Pepa”, perquè fou promulgada el 19 de març de 1812, dia de Sant Josep. Amb aquesta constitució s’inicià la construcció del nou estat-nació espanyol. Com arreu d’Europa, durant tot el segle XIX, s’exaltà la gesta lliurada contra Napoleó i s’afermà l’emergent patriotisme espanyol i, així, ben aviat, el levantamiento o la insurrección esdevingué objecte de mitificació i deformació per alimentar el nacionalisme jacobí espanyol. Així a Espanya, si la considerem globalment i des d’un punt de vista estrictament militar, la guerra va ser guanyada per Wellington i l’exèrcit britànic amb el ferm suport dels portuguesos i l’ajut desigual dels espanyols, però amb el temps s’ha convertit en una lluita guanyada per l’exèrcit espanyol i el poble espanyol alçat en armes amb ajuts totalment prescindibles de Wellington, els britànics, els portuguesos i l’armada britànica. Recordem amb curiositat que el signe de la guerra canvià contra els interessos de Napoleó, juntament amb altres raons, quan el duc de Wellington fou nomenat generalíssim de totes les tropes aliades, incloent-hi les espanyoles.

En canvi, la denominació neutra Guerra del Francès és prou significativa. La guerra a Catalunya fou diferent. D’entrada, cal considerar que gairebé quedà aïllada de la resta de la península, a causa de l’orografia i del col•lapse de les comunicacions i, per tant, esdevingué un teatre d’operacions independent. A l’estar a tocar de la frontera amb França, fou un teatre bèl•lic important, però també secundari i aïllat, sense contactes, de cap mena, en l’escenari de la resta de la península.

A Espanya, Josep I i l’exèrcit napoleònic foren derrotats (punt culminant de la derrota fou la batalla de Tolosa del 10 d’abril de 1814) i expulsats mes enllà de la frontera. A Catalunya, de fet, els francesos no van perdre la guerra. En acabar el conflicte, disposaven d’un lleuger avantatge estratègic, controlaven les principals fortaleses i ciutats neuràlgiques: Tortosa, Tarragona, Barcelona, Hostalric, Girona, Figueres i Roses; i des de la línia del Fluvià fins a la frontera francesa. Evacuaren Catalunya no per raons militars, sinó polítiques: l’abdicació de Napoleó (6 d’abril de 1814) i les ordres donades pel restituït Lluís XVIII.

Perquè quan Ferran VII torna al regne d’Espanya, ho fa amb el títol de Comte de Barcelona? I només queda per dir, de moment, que el dia 4 de maig de 1814, Ferran VII, restableix l’absolutisme i anul•la la Constitució de Cadis.

Arenys de Munt, juny 2006
Gustau Adzerias i Causi