Editorial Setembre 2008

A la FEHC fem nostres les propostes soldevilianes d’elaborar un projecte historiogràfic desprovincialitzador i desacomplexat (defugint, això sí, el xovinisme i el patrioterisme) que reflecteixi l’existència d’una nació catalana -en tota l’amplitud del terme- amb una història i un espai diferenciats, al costat de les altres històries nacionals. I, alhora també, la proposta de lligar aquest projecte historiogràfic al projecte de normalització com a país. La conservació i la divulgació de la història són claus, juntament amb la llengua, per al manteniment de la nostra identitat nacional.

Aquestes intencions les hem anades fent realitat fins ara amb projectes tan espectaculars com el de la catalanitat de Colom i de la descoberta d’Amèrica o el de Cervantes/Servent, que volen ser una contribució provocadora per la gosadia amb què les hem llançades, no tant pel seu contingut com per la lluita per treure la història del nostre país del cul de sac de la història d’Espanya on ha anat a raure. Els historiadors espanyols, sovint amb la col·laboració entusiasta d’historiadors catalans, han volgut convertir, manipulant i amagant quan convenia, els fets històrics, convertint la història de Catalunya (dels Països Catalans) en una pura anècdota del recorregut històric que duria al naixement i consolidació del projecte nacional espanyol que és el realment important i trascendent. La història de Catalunya seria en un mer apèndix de la d’Espanya supeditant-la als interessos d’elaboració d’un imaginari identitari espanyol i espanyolista.

Un bon exemple d’això el trobem en la relaboració que han patit els esdeveniments històrics que van tenir lloc durant la guerra del Francès (1808-1814), de la qual aquest any l’estat espanyol commemora el segon centenari de l’inici. La FEHC, mitjançant el Projecte 1808, vol contribuir a revisar un moment transcendental de la història de Catalunya que, com molts d’altres, ha estat convenientment manipulat en la direcció abans esmentada. La guerra de la Independència, com l’anomenen els espanyols, o la guerra del Francès, per als catalans, ha estat utilitzada per crear el mite d’un poble –l’espanyol- indòmit i lluitador que va saber trobar, en l’enfrontament amb l’enemic exterior, el desllorigador per superar les velles ferides de la guerra de Successió i la clau del naixement d’una nació cohesionada.

Una conseqüència d’aquella ocupació i d’aquella guerra, que ha tingut importants repercussions en el nostre present, va ser la constitució de Cadis, el punt de partida modern del concepte d’Espanya com a estat-nació que tant agrada als “constitucionalistes” espanyols moderns, els mateixos que qüestionen l’existència d’una nació catalana que “trepitja” els seus drets individuals com a ciutadans. Neguen l’existència de drets col·lectius de nacions com la catalana o la basca però, quan han de fonamentar els seus raonaments, no senten cap mena de neguit a parlar de la sobirania del poble espanyol o de la nació espanyola i, entre d’altres arguments, invoquen Cadis. Una visió mistificadora de la guerra del Francès que no aguanta una anàlisi acurada i desapassionada dels fets, ni pel que fa al desenvolupament de la guerra a l’Espanya estricta ni, encara menys, quant al que va passar a Catalunya, on l’ocupació francesa va seguir unes pautes pròpies i sorprenents que us convidem a conèixer.

En aquest número i en els següents, la nova revista de la FEHC, Seleccions Histocat us oferirà un enfocament pròpiament català de la qüestió que plantejarà noves vies d’anàlisi i reflexió sobre el tema i que, sobretot, serà una contribució, fonamental i fonamentada, a la reconstrucció de la nostra història nacional

Armand Sanmamed

Editorial Setembre 2008

Política de cookies