Ruta Guerra de Separació 3 (19 abril 2008)

Cartell anunciador de la ruta

La Batalla de Montjuïc (26 de gener de 1641)

La ruta sobre la Batalla de Montjuïc de 1641 que va organitzar la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya el 19 d’abril passat, va transcórrer en un dia magnífic. Un cel serè i un sol amable feien de la muntanya un indret immillorable per passejar i participar en l’exercici de descoberta d’uns fets molt rellevants en la història del nostre país.

Al gener de 1641 el panorama no era esperançador pels catalans que defensaven el petit fortí del capdamunt de Montjuïc. Des de darrera d’uns murs de pedra i de fang no gaire resistents, aixecats en tant sols 30 dies, veien acostar-se les tropes castellanes amb la intenció de prendre’l per, des d’allí, bombardejar la ciutat de Barcelona. L’objectiu: que els seus ciutadans es rendissin i, amb ells, les institucions catalanes, que pocs mesos abans havien decidit separar Catalunya de la sobirania de la monarquia hispànica de Felip IV.

Tanmateix, les coses no van anar bé a les tropes castellanes. És cert que fins aquell gener havien anat avançant en l’interior del territori català exitosament. A més, havien protagonitzat diverses matances de càstig tristament famoses, com l’assassinat de bona part dels habitants de Cambrils i Martorell. Però a inicis de 1641, els soldats castellans tingueren un problema, pròleg d’un greu error. En ple hivern no havien pogut aconseguir prou menjar en els saquejos a pobles i masos i els més de 30.000 soldats que formaven aquell exèrcit començaven a patir gana. Aquest fet els va dur a precipitar l’atac a Barcelona.

El 26 de gener de 1641 tres columnes d’infanteria pujaren cap al cim de Montjuïc per tres cantons diferents. Mentrestant, la cavalleria, assetjades les muralles, procurava mantenir a ratlla els defensors de la ciutat. La guarnició catalana del fortí del capdamunt de la muntanya, ajudada per un grup d’oficials francesos arribats unes setmanes abans com a part del contingent pactat per la Generalitat de Pau Claris amb Lluís XIII, es preparava per resistir. Ara bé, poc s’esperava que no només contindria l’atac de la infanteria sinó que aprofitant la descoordinació en l’ascens de les columnes amb què es disposava les havia de fustigar una a una. Com a ajut valuós, els catalans disposaven de canons sorrers de fabricació holandesa amb els quals disparaven terra, pedres i metralla metàlica. Suficient per estossinar uns centenars d’atacants que van apropar-se amb certa confiança.

En aquest punt, i davant l’astorament castellà, alguns catalans sortiren de la fortificació per passar a l’atac. Se n’hi afegiren més i l’acció trobà la seva rèplica a les muralles de la ciutat d’on sortiren defensors amb ganes de repartir estopa. En aquell moment, s’inicià una persecució vers la fugida muntanya avall del gruix de l’exèrcit castellà. La d’aquest va ser una retirada mal feta, amb soldats ensopegant aquí i allà a causa del terreny irregular i les armes pesades que traginaven. La mortaldat es quantificà en milers. La ràbia desfermada dels catalans contra l’actuació dels castellans en la seva entrada a sang i foc a Catalunya, es concretà en un acarnissament remarcable. Tant és així que els supervivents del desastre castellà no s’aturaren al seu campament d’Hostafrancs sinó que retrocediren en poques hores fins a Tarragona i, d’allí, fins a Tortosa.

El resultat de la Batalla de Montjuïc fou un respir important per a l’organització militar d’aquella República catalana que havia hagut de reconvertir-se en una mena de protectorat francès per tenir opcions de vèncer en el combat contra la Monarquia Hispànica. Des del Corpus de Sang del 7 de juny de 1640 i l’assassinat del Virrei havien passat moltes coses. Encara en passarien més fins a la fi d’aquella autèntica guerra de separació.

La Batalla de Montjuïc, mirada en persfectiva, va ser una de les útimes grans victòries militars catalanes. Els catalans vam anar oblidant-la volgudament o no, però els espanyols la tingueren present el 1939 quan van esperar a fer l’entrada triomfal a Barcelona el 26 de gener. Pensem que des de tants llocs com es pugui cal donar a conèixer aquests fets a joves i grans del segle XXI. Perquè cal agafar moral de victòria i perquè, al cap i a la fi, l’única batalla que es perd és la que s’abandona.

Mostres

Al llarg de la història, molts han estat els usos que ha tingut el castell de Montjuïc. Des del propi de defensa del port barceloní mentre es mantenien les nostres institucions, fins al totalment repressiu un cop Catalunya havia perdut el seu estat. Des de llavors la lluita per aconseguir que aquest símbol de repressió tornes a mans del poble ha estat intensa i constant amb el resultat que tots coneixement. Ara per ara se’ns diu que l’esmentat castell ja és propietat de l’Ajuntament barceloní però per a ser sincers, ningú sap exactament amb quins condicionants.

 Castell de Montjuïc

El nomenclàtor de Barcelona és ben curiós. Dedica carrers a personatges importants en la nostra història però sense esmentar-ne el nom, amb la qual cosa és fàcil confondre el personatge amb d'altres. Com sempre repetim en les nostres rutes, Barcelona és una ciutat que no explica la seva història i aquest n'és un exemple.

 Un dels millors militars de la història de catalunya

Carrer falsejat per a ocultar un heroi català