Memòria històrica > Articles i documents

Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 37) La Guerra Carlista (1872-76)

Així ens resumeix García de Cortázar el conflicte carlí:

“La carga social y anticlerical de la gloriosa permite a los carlistas alzarse de nuevo como alternativa al trono vacío”.

Com vam explicar en el capítol 36 d’aquesta sèrie, mentre els polítics es barallaven, filosofaven i discutien ningú s’ocupava seriosament dels problemes econòmics i socials que afectaven la societat espanyola.

L’esclat d’aquesta revolta és l’evidència, una més, de la secular i permanent incapacitat dels governants espanyols d’apropar-se al poble i de permetre mantenir a mig termini unes formes polítiques en què tothom s’hi pugui sentir còmode, representat i defensat.

Aquest sentiment era especialment greu i potent a Catalunya, País Valencià, País Basc i Navarra, on era molt viu el sentiment d’haver estat desposseïts de les multiseculars lleis pròpies, conegudes genèricament com a Furs, Fueros, amb què aquestes nacions s’havien autogovernat. Lleis i formes de govern pròpies, molt arrelades en aquestes societats, que havien estat substituïdes per lleis centralitzadores, gens respectuoses amb les tradicions i que eren administrades i aplicades per uns polítics forasters i llunyans, amb fortes càrregues de ineptitud i corrupció, que eren un fre a la prosperitat d’aquestes nacions i que, en conseqüència, provocaven l’empobriment de la població i.

Tots hem sentit algun cop el famós himne carlí:

“Por Dios, la Patria y el Rey lucharon nuestros padres.

Por Dios, la Patria y el Rey lucharemos nostros también.

Doncs aquesta lletra va ser manipulada pel règim franquista. L’autèntica diu així:

“Por Dios, los Fueros y el Rey lucharon nuestros padres.

Por Dios, los Fueros y el Rey lucharemos nostros també”

És evident que el carlisme era un moviment ideològicament conservador, al que s’ha acusat de reaccionari. Això era cert pel que feia a temes com la religió o la monarquia però, en canvi, el carlisme volia recuperar les formes de govern més properes al poble i, a Catalunya i al País Valencià, volia recuperar les formes de govern protodemocràtiques existents abans que els Borbons les anul·lessin per reial decret (por justo derecho de conquist) després de la Guerra de Successió.

Continua García de Cortázar:

“Se adueñaron del País Vasco y Navarra pero cayeron al no lograr el asalto de la liberal Bilbao y al empuje de los generales Martínez Campos y Quesada en Estella y Montejurra”.

Llegint aquestes línies sembla com si la Tercera Guerra Carlina només hagués tingut lloc al País Basc i a Navarra, quan, en realitat també van haver-hi enfrontaments a Galícia, Castella i Andalusia. Al Maestrat (País Valencià), tot i ser un lloc en què la lluita fos gaire intensa, es va aixecar un exèrcit de 10.000 homes.

Ara bé, qualsevol historiador o aficionat al tema sap que aquesta guerra va ser especialment cruenta a Catalunya, on la revolta va ser molt extensa i els carlins van arribar a dominar les ciutats de Reus, la Seu d’Urgell, Manresa, Igualada, Vic i Olot. A molts llocs del país encara en conserva el record de la seva violència i crueltat.

És realment incomprensible que un historiador cometi una omissió d’aquesta magnitud d’un episodi del qual, per exemple, l’historiador Ramon Grabolosa té una obra de 350 pàgines dedicat a explicar la Tercera Guerra Carlina a Catalunya [1]. L’única explicació plausible l’hauríem de buscar en la seva ideologia nacionalista espanyola, que li impedeix reconèixer protagonismes catalans en la història seva castellana España.

Carles Camp

20/03/2015

[1] Ramon Grabolosa, Carlins i liberals, Editorial Aedos, Barcelona, 1972.

Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 37) La Guerra Carlista (1872-76)

Política de cookies