Els Països Catalans existeixen

Com ho demostren les balances fiscals oficials presentades pel Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques.

 

Font: El Periódico 23/07/2014

 

 

Fins i tot, unes balances fiscals convenientment cuinades pels tècnics del Ministerio de Hacienda mostren clarament que Catalunya, País València i les Illes Balears (els inexistents Països Catalans) són els qui paguen aquest invent que anomenem “Espanya”.

 

D’aquestes balances presentades pel Ministerio ens criden poderosament l’atenció dos detalls. El primer, que en una comparativa entre les balances presentades pel govern espanyol de torn el 2005 i les darreres aquest 2011, les xifres són pràcticament iguals a totes les comunitats autònomes, amb l’excepció d’una que millora ostensiblement el seu dèficit en aquest període, concretament el rebaixa en més de 3000 milions d’euros. Segur que ja heu endevinat de quina comunitat es tracta.

Font: ElPuntAvui 23/07/2014

 

El segon és que caldria estudiar amb detall aquest fet meravellòs que la Comunitat de Madrid que, en xifres del 2012, assolia un PIB de 183.292 milions d’euros, tingui una balança fiscal negativa que supera en 5000 milions d’euros les comunitats autònomes que configuren els Països Catalans que tenen en conjunt un PIB de 318.939 milions d’euros (192.545, Catalunya; 97.333; el País Valencià; 26.061, les Illes Balears).

 

 

Trobareu tots els detalls dels trucs comptables de les balances fiscals espanyoles aquí:  clicant:

 

 

També us ajudarà aquest article publicat al diari Ara el dia 23/07/2014

 

Les 5 'trampes' de les balances fiscals de Montoro
La metodologia d'Ángel de la Fuente només fa servir el mètode de càrrega-benefici, parteix d'una concepció unitària de l'Estat i minimitza la despesa de la política lingüística, entre altres polèmics aspectes

ROGER TUGAS 
 

Els resultats del nou sistema de comptes públics territorialitzats ideats per Ángel de la Fuente i fets públics aquest dilluns suposen una profunda innovació respecte les balances fiscals que el mateix govern espanyol va elaborar el 2008 o les que ha anat actualitzant la Generalitat. El mètode creat per l'economista a les ordres de Cristóbal Montoro permet, a més de reflectir els fluxos de recursos que entren i surten de cada comunitat autònoma –el que fins ara hem conegut com a balances fiscals–, conèixer d'on surten els ingressos de cada partida pressupostària i si cada territori té un nivell de recursos adequat per gastar en les despeses comunes i pròpies.
 
D'aquesta manera, el que pretén De la Fuente és aïllar aquelles quantitats que responen senzillament a una redistribució de la riquesa o a la contribució als serveis comuns d'aquelles que depenen d'una decisió política del govern espanyol que pot ser més o menys aleatòria. Així, l'economista no veu problemàtic que les comunitats més riques paguin més en concepte d'IRPF o que les més envellides cobrin més en pensions, però sí que considera important que els fons que reparteix el sistema de finançament no atorguin privilegis a unes comunitats per damunt d'unes altres o que la priorització d'inversions en un territori feta pel govern central el situï en una posició avantatjosa.
 
Per aquest motiu, els resultats del seu sistema de comptes públics territorialitzats, tot i reconèixer que Catalunya pateix un dèficit fiscal de 8.500 milions d'euros, argumenta que bona part d'aquest saldo és degut al major nivell de renda dels treballadors catalans i només veu qüestionable l'origen de 1.328 d'aquests milions. I, malgrat tot, situa Catalunya en la mitjana autonòmica de finançament per càpita, cosa que li hauria de permetre impulsar polítiques socials al nivell de la mitjana estatal, que és el que al capdavall veu important. Tot això tenint en compte i compensant el major sostre d'autogovern respecte les altres comunitats i el diferencial quant a pressió fiscal.
 
Tanmateix, aquesta fórmula no és innocent, i analitzant al detall la metodologia amb què s'han calculat els resultats es poden trobar algunes evidències que posen de relleu la concepció unitarista de l'Estat que es troba en el moll de l'os d'aquestes balances fiscals, a banda d'algunes trampes que s'han utilitzat i que servirien per amagar part del dèficit fiscal català.
 
1. Només s'utilitza el mètode de càlcul de càrrega-benefici. Malgrat que hi ha dos models clàssics per repartir les despeses en les balances fiscals, De la Fuente només n'utilitza un i l'altre ni tan sols el considera. En concret, es queda amb el mètode de càrrega-benefici, el qual considera que la despesa s'ha de quantificar en el territori que se'n beneficia, i no on es gasta. Així, per exemple, malgrat que els funcionaris dels ministeris espanyols treballen a Madrid i gasten el seu sou majoritàriament a Madrid, aquest model considera que tot l'Estat es beneficia de la seva funció i, per tant, la despesa que generen a l'Estat no es computa com si es destinés a la Comunitat de Madrid, sinó que es reparteix a totes les comunitats en proporció a la població. Passa el mateix, per exemple, amb l'exèrcit, el cos consular o la família reial. Així, segons aquestes balances, 2,3 dels milions que va destinar l'Estat el 2011 a la casa reial van beneficiar Catalunya. Per contra, la Generalitat prefereix un altre mètode de càlcul, el de flux monetari, que imputa les despeses allà on es gasten, ja que és el territori que en segona instància es beneficia més d'aquella partida amb l'arribada de capitals. El document de De la Fuente, però, considera que "allò rellevant a efectes de la discussió que motiva aquest informe són els efectes directes dels programes públics i no els seus possibles efectes indirectes sobre l'ocupació i l'activitat econòmica".
 
2. Es parteix d'una concepció d'estat unitari. Per homogeneïtzar els diversos nivells competencials i pressions fiscals de tots els territoris i poder comparar totes les dades, el mètode de De la Fuente realitza un seguit de càlculs per simular que l'estat espanyol és un estat unitari que ha de garantir que totes les seves províncies rebin els mateixos recursos per aplicar uns mateixos serveis bàsics en igualtat de condicions. "El sistema de comptes públics territorialitzats es constituirà des de l'òptica d'una hipotètica administració central augmentada, a la qual correspondria en principi tots els recursos tributaris del país i que canalitzaria després una part dels mateixos cap a les administracions territorials", resumeix el document. Això, que seu sobre un anhel d'equitat sobre els recursos finals, ignora voluntàriament que les comunitats autònomes, a més de gestionar, tenen capacitat legislativa. Per tant, més enllà d'intentar fixar un repartiment de recursos igualitari, no concep que el marc normatiu que edifiqui cada territori pot tenir diversos graus d'eficiència en els ingressos i en les despeses. D'aquesta manera, si es complís la igualtat màxima de recursos per càpita que persegueix aquesta balança fiscal, les comunitats no tindrien cap incentiu per millorar i fer més eficient l'administració i els serveis públics o per invertir en sectors concrets i buscar nous recursos per millorar la vida dels ciutadans, com sempre ha perseguit l'autogovern català. Per exemplificar-ho, hom es pot fer la següent pregunta: Si tots els treballadors cobressin el mateix després de pagar el corresponent IRPF, quin incentiu tindria cadascun d'ells per adquirir noves responsabilitats, fer més eficient la seva feina o simplement a treballar millor i amb més ganes?
 
3. Limita les competències de les comunitats a la baixa. El model de De la Fuente el que busca és comparar si totes les comunitats tenen recursos equitatius per oferir les polítiques socials bàsiques o aquelles competències que estan explícitament transferides –policia o presons, en el cas català, per exemple–. Per això, no contempla que un territori vulgui pressupostar partides per a competències compartides o senzillament invertir en infraestructures o sectors estratègics. En cas de fer-ho, per tant, aquesta despesa hauria d'anar en detriment dels serveis socials, segons aquests comptes públics. Les balances fiscals de l'Estat exclouen de la despesa territorialitzable aquella que es destina a regular l'economia, malgrat que les comunitats tenen competències en promoció de l'ocupació i en foment de l'emprenedoria. Aquelles autonomies que vulguin tenir un paper actiu en l'economia, per tant, haurien de restar els recursos corresponents d'altres partides, per exemple.
 
4. Exclou els ingressos en turisme i les exportacions. Una polèmica decisió de De La Fuente que ha inclòs en les seves balances fiscals ha estat la de no territorialitzar els ingressos provinents del turisme i les exportacions. Així, amb l'excusa que no sembli que la pressió fiscal d'una comunitat és més elevada del que és, suma tots els recursos generats per aquestes dues vies i els reparteix en proporció a la població de cada comunitat. Una decisió que afecta greument la balança fiscal de Catalunya, la comunitat líder en turisme i exportacions de tot l'Estat, i minimitza clarament el seu dèficit fiscal. De fet, segons els mateixos càlculs de De la Fuente, els turistes van gastar el 2011 fins a 8.878 milions a Catalunya en despeses subjectes a IVA, un 25,9% del que van gastar a tot l'Estat. Així mateix, i segons les mateixes balances fiscals, Catalunya va exportar a l'exterior aquell any per valor de 56.460,3 milions d'euros, un 25,7% del total exportat pel conjunt de les autonomies. Per contra, ni un sol euro dels beneficis que han reportat aquestes activitats sumen per comptabilitzar les aportacions de Catalunya a l'Estat. La despesa causada pels turistes a la Generalitat, però, sí que es considera com una despesa feta al territori.
 
5. Minimitza la despesa en normalització lingüística. El sistema de finançament pactat el 2009 quantificava en 237 milions el cost de les polítiques de normalització lingüística en les comunitats amb llengües cooficials, un notable increment respecte l'anterior sistema. De la Fuente, però, creu que aquesta quantitat "no sembla raonable" i, per tant, considera que el cost de la normalització és 3,5 cops inferior, tal com estava quantificat el 2008. Per això, l'economista imputa la major part de les transferències que reben els Països Catalans i Galícia per aquest concepte com si s'haguessin de destinar a polítiques socials, cosa que fa semblar que aquestes altres partides estan més ben finançades del que realment ho estan a costa de la promoció del català o el gallec. Així, De la Fuente considera que Catalunya havia de destinar el 2011 només 55,4 milions a la promoció del català. Al mateix temps, però, li situa a les balances una aportació de 39,5 milions dels seus impostos per a promoció del castellà a l'exterior.
 
Paral·lelament, el document sobre les balances fiscals no concreta quins criteris utilitza per homogeneïtzar el cost dels serveis socials a comunitats amb diferent cost de la vida i condicions geogràfiques i demogràfiques, tot i que per si mateix això no pressuposa que el càlcul no sigui correcte, només el posa en dubte. En tot cas, la resta d'elements sí que evidencien que, com a mínim, la metodologia triada és discutible.