Miquel de Palol. No esteu a l'altura

 

 

 

 

EL PUNT-AVUI 12.08.2010

 

 

 

Aquest cronista era dels escèptics davant de la manifestació convocada com a conseqüència de la resolució del Tribunal Constitucional (TC). Sempre m'ha semblat que les expansions públiques de costellada acaben sent focs d'encenalls, i encara més quan al darrere i tot seguit no hi ha l'apropiada articulació d'estratègies, sinergies i esforços que hi donin sentit com a arrancada i figura d'alguna cosa més. Els fets m'han donat en gran part la raó, però alhora sòlids arguments per lamentar el mal ús que s'està fent d'un capital social d'aquesta magnitud, i alhora per inquirir si encara s'és a temps de posar-hi remei.

Perquè poques vegades una part tan important i tan decidida de la ciutadania havia enviat a la classe política un missatge tan clar i peremptori: ja n'hi ha prou d'aquest indigne arrossegament de dècades –de segles si anem més enllà de la formalitat política– per aconseguir quatre engrunes, volem una altra dinàmica més enllà de l'estatutària, envellida i depassada en la mesura que s'ha demostrat que és inútil, que és un camí embardissat i extenuandor que no porta enlloc. La ciutadania ha demanat als polítics tres coses que aquest cronista fa temps que agita dialècticament, sobre dues de les quals s'ha pronunciat amb claredat fins i tot el president del Parlament: concreció de l'objectiu, unitat i coratge.

No insistiré en els elements i en l'argumentació sobre el que calia haver fet, sobre l'oportunitat malbaratada. L'amable lector en deu estar saturat a hores d'ara. Però és innegable que el fracàs de la classe política ha deixat curtes les expectatives més pessimistes, entre les quals hi havia la meva. L'espectacle de divisió, de dobles llenguatges, de pèrdua de complicitats en acusacions recíproques, de covardia i d'autèntica, de miserable avarícia davant de la proximitat d'eleccions és un dels més lamentables que recordo. D'això se'n diu, en primer terme, falta absoluta de sentit d'estat, i vist en perspectiva, desgast moral i envelliment històric.

Als polítics catalans actuals us passa com als franquistes un cop mort Franco: la realitat us ha depassat, sou presoners culturals i morals d'uns principis i una retòrica que ja no corresponen als fets, als problemes, als reptes, als objectius, i no us queda més remei, per decència però també des d'un estricte sentit pràctic, que retirar-vos per deixar passar qui estigui en condicions d'entendre i gestionar una situació davant de la qual és clamorós, i així ho ha evidenciat la ciutadania, que no esteu a l'altura.

I encara us pregunteu com és que puja l'abstenció? Hauria de ser una grata sorpresa per a vosaltres que encara hi hagi tants ciutadans que tinguin la bona fe de col·laborar en aquesta pantomima que cada cop resulta més una farsa, de legitimar un espectacle tan penós, d'avenir-se a posar la seva signatura a l'enèsima constatació d'un fracàs, a la reiteració d'un ridícul. Vist el que hi ha, em sembla un èxit la participació a les eleccions oficials i, tot sigui dit, la participació a les consultes no legalment reconegudes sobre la sobirania em sembla un triomf.

Un cop dit això, un no pot deixar de tenir present que, com també passava en el postfranquisme, hi ha entre vosaltres gent instruïda, assenyada, de judici esmolat i fermesa d'actuació. Tura, Tresserras, Puigcercós, Ridao, m'adreço a vosaltres perquè hem parlat en més d'una ocasió i em resisteixo a fer-vos extensiu el que he dit més amunt. Quim Nadal, m'adreço a tu perquè venim de tradicions familiars paral·leles, perquè fa molt temps que ens coneixem i quan ens trobem no cal aclarir els antecedents de les coses perquè els sabem i els compartim. Us pregunto, en quin mal fat esteu –estem– atrapats? Com és que no hi ha manera de sortir del fangar de la insídia, del caïnisme, de la inoperància? Qui us té la voluntat segrestada? Com és que la vostra bondat i la vostra intel·ligència no transcendeixen el greuge que al cap i a la fi ens infligim nosaltres mateixos amb aquesta salvatge, anquilosada covardia? Què us caldria perquè ho fes? No us ho pregunto per molestar-vos, sinó perquè em digueu com és que hem caigut tan avall, i si és possible sortir-ne. I ho dic també perquè els que us vinguin al darrere evitin cometre els mateixos errors, evitin si pot ser la seva frustració i la de la ciutadania.

He imaginat un polític que digués: “M'és un objectiu secundari guanyar les pròximes eleccions. Els meus adversaris no són els altres polítics catalans, i no tan sols m'abstindré d'atacar-los sinó que dedicaré l'esforç prioritari a aconseguir la unitat entre nosaltres, a pactar-la en allò que sigui més beneficiós per al país”. I si fos capaç de mantenir-ho sense caure en les temptacions, encara guanyaria més vots que ningú. Els sembla ingenu? Potser sí, però ja s'ha vist com els murris enllustren l'abstenció.

Després de fer volar il·lusions de destí tan incert, voldria acabar amb una nota d'optimisme. Mira que ho teniu fàcil, amb adversaris com un tal Rajoy, un tipus tan curt de gambals que no tan sols comet una infracció, sinó que a més n'aporta públicament constància documental (parlo, per si ho han oblidat, de l'episodi del cinturó de seguretat). Espero –inútilment, ja ho sé– que la policia l'empaiti i el multi com fa amb els disminuïts mentals que pengen al YouTube les seves proeses de trànsit, a l'altura dels quals un individu que aspira a regir els destins de l'Estat s'acaba de situar cometent un menyspreu a la llei pel qual, si ens creiem les enquestes, la ciutadania espanyola no li passarà factura. O tempora, o mores...