Elisenda Paluzie. Una oportunitat perduda?

De fet, ERC es va fundar el 1931 a partir de la unió de l'Estat Català de Macià, el Partit Republicà Català de Companys i el grup de L'Opinió de Lluhí, i fou des dels seus inicis un partit d'esquerres no marxistes. En la seva història recent, ha integrat corrents diferents, des del grup de l'Esquerra Liberal de Jesús Prujà, passant pels activistes independentistes de la Crida (Colom, Puigcercós, Portabella) i posteriorment el gruix de Catalunya Lliure. L'any 2003 es produeix una incorporació a ERC que va obrir el partit a sectors provinents en part de CDC, l'associació Catalunya 2003, liderada per Pere Esteve i Miquel Strubell, i que va donar al partit un bon conseller i una magnífica diputada, Maria Mercè Roca.

Des del 2006, però, arran de la pèrdua de vots, es reobre el debat intern i es creen nous corrents d'opinió com Reagrupament o Esquerra Independentista. En el congrés del 2008 es presenten quatre candidatures però només una, la guanyadora de Puigcercós i Ridao, amb un 37% dels vots, constitueix la nova direcció del partit, incorporant més endavant alguns dels antics carodistes.

Des del congrés, la direcció del partit està actuant com a centrifugadora, forçant la marxa d'aquells que discrepen de l'estratègia del partit, i qualificant-los de dretans. Més enllà que difícilment es pot qualificar Uriel Bertran i Hèctor López Bofill de persones de dreta, la praxi política d'ERC en el govern tampoc no es pot considerar d'esquerra dogmàtica. Així, per exemple en la reforma de l'impost de successions, ERC va pressionar el PSC per una reforma més ambiciosa que beneficiés les classes mitjanes, situant-se a les antípodes del paper que féu IC. Un liberal progressista, com s'ha definit Laporta i com es podria qualificar també López Tena, no se sentiria incòmode amb aquesta pràctica. ERC, però, sembla que prefereix expulsar del seu si aquells que prioritzen l'eix nacional o que no passen el test d'esquerranositat.

És legítim, però això no impedeix l'articulació d'una suma no endins sinó enfora, en forma de coalició. Així, el gran exemple de coalició d'èxit a Catalunya és CiU, que ha guanyat totes les eleccions al Parlament des del 1980 i que es forma a partir de l'Esquerra Democràtica de Trias Fargas, la CDC de Jordi Pujol i Unió Democràtica.

Ara tornem a estar en un moment de transició, com el de finals dels setanta. La sentència del Tribunal Constitucional ha deixat clar que l'única possibilitat de supervivència com a nació diferenciada és l'estat propi. S'obre una oportunitat d'articular una gran coalició independentista, en la qual ERC, per la seva història i representativitat, tindria un paper motor.

Potser caldrà que els diferents projectes polítics es comptin, i a partir d'aquí es podrà articular una nova geometria de pactes en el futur immediat. Malauradament, la llei d'Hondt dificultarà la representació política dels diferents projectes. Oportunitat perduda per a ERC?