Xavier Díez. Catalunya i l'independentisme

Ruedo Ibérico, revista fundada a l'exili parisenc als seixanta, aplegà les dosis més grans de clarividència sobre el que aleshores s'esdevenia a l'Estat, i que feien vaticinar el fracàs de la Transició. Així, el 1970, un analista amb el pseudònim de Ricard Soler anticipava la reconversió del règim en una democràcia de baixa qualitat a partir de la submissió dels diversos partits a l'oligarquia administrativofinancera de l'Estat, amb la tolerància d'unes classes mitjanes porugues i vulnerables en un estat corromput transversalment pel franquisme i una estructura social extremament desigual, amb l'excepció, és clar, de Catalunya i el País Basc. Això ja feia intuir un conflicte embolicat amb banderes.

Precisament el relat oficial sobre la qüestió catalana, el que ofereix el règim de bipartit únic (PSOE-PP), és interpretar aquest conflicte com l'aparició i aprofundiment del nacionalisme per generació espontània, via conspiració judeomaçònica. Amb una certa facilitat, des del Principat caiem en el parany emocional i expliquem el progressiu distanciament amb Espanya des d'una dimensió sentimental. Descobrim que no ens estimen i ens costa trobar explicacions racionals fins al punt de caure en un complex de culpa. Tanmateix, aquesta paraula màgica, atiada des del poder hispànic amb ànim ofensiu, nacionalisme, representa l'arbre que ens tapa el bosc. Perquè, no és Catalunya la que té problemes, sinó Espanya, que amb el seu capteniment tancat i paranoic queda en evidència.

Perquè el que encara avui anomenen “problema catalán” no es tracta exclusivament d'una qüestió nacional, sinó que ens trobem davant d'un xoc entre cultures polítiques, entre una concepció teològica del poder imperial (la sacralització de la monarquia o la constitució) contra el republicanisme català, en què és el ciutadà l'exclusiu dipositari de la sobirania. Pocs recorden que Barcelona i Figueres van ser les darreres capitals de la República. La dictadura i la seva reconversió monàrquica han estès el virus de la corrupció i l'autoritarisme franquista a la societat i les institucions, mentre que a la pràctica el Principat esdevé encara la tàcita capital de la República del 1931, en el sentit que hi predominen els valors democràtics, ètics, liberals i socials que a Espanya van ésser sotmesos a un extermini físic i intel·lectual. El Constitucional és un exemple clar de com els residus franquistes romanen adherits a les institucions. Els seus magistrats s'obstinen a emular un consell d'aiatol·làs que pren la Constitució com a paraula del profeta mentre trepitja el concepte superior de sobirania popular. Com s'assenyalava quaranta anys enrere a Ruedo Ibérico, la supervivència d'una cultura política totalitària, amb un decorat democràtic, empra l'odi al “nacionalisme” català com a eina cohesionadora d'un país, Espanya, que sembla conformar-se amb l'emoció buida, l'exaltació catàrtica, sense capacitat de seducció entre aquells poc amics de cridar o exhibir adhesions inquebrantables a un model d'estat caduc.

En aquest context, des dels nombrosos fracassos i desenganys amb una Espanya superficialment democràtica, els catalans no hem esdevingut més emocionals ni nacionalistes, sinó desencisats, malfiats i pragmàtics. Hi ha la sensació que hom resta lligat a un estat (i també a una nació, l'espanyola) incapaç d'evolucionar davant els nous paradigmes democràtics.

Hem experimentat en diversos episodis (el fracàs dels processos de memòria històrica, la guerra de l'Iraq, l'actuació de l'Audiencia Nacional, l'absència de polítiques de benestar, la llei de partits, les agressions a l'Estatut, l'anticatalanisme...) la constatació que la pertinença a l'Estat espanyol implica inseguretat democràtica. Descobrim que, com a darrera frontera de la República, estem en guerra freda contra els hereus de l'Espanya Nacional. En conseqüència, s'ha complert la profecia de Ramon Trias Fargas: “Els catalans no seran independentistes fins que els hi obliguin”.