Armand Sanmamed. Els estats peninsulars i la descoberta d’Amèrica (3)

L’altre soci de la confederació d’estats que coneixem com a Corona d’Aragó era, evidentment, Catalunya. Ens queda, doncs, escatir si, a finals del segle XV, aquest país i la seva gent reunien les condicions necessàries per encarar l’empresa americana.

Catalunya potència marítima

L’any 1435, a la batalla de Ponça, la marina catalana va patir la seva primera derrota en 200 anys.

Durant el s.XII, els catalans ja s’aventuraven fins a l’orient mediterrani: el 1111, torbem catalans a Trípoli i, a finals d’aquest segle, els barcelonins reben privilegis al port de Tir. El 1118, el comte Ramon Berenguer III va visitar Gènova i Pisa en la primera exhibició de la potència creixent de la marina catalana. Tanmateix, el 1148 Ramon Berenguer IV encara ha de recórrer a l’ajut dels genovesos per conquerir Tortosa.

Al s. XIII, l’activitat marítima s’havia expandit tant que va permetre emprendre la conquestes de Mallorca i València amb flota pròpia. Des d’aleshores, la força marítima dels catalans va anar creixent fins convertir Catalunya en la primera potència marítima del món occidental. Charles de la Roncière, gran historiador de la marina francesa, afirma, referint-se a la batalla de Roses (1285) : “la primera vegada que França lliurava una guerra marítima, tenia contra ella la potència naval més temible”.

Sovint trobem testimonis de la participació de la marina catalana en les conquestes de Castella. Alfons VII –sense armada pròpia- va sol·licitar naus genoveses i catalanes per a la conquesta d’Almeria el 1147. Alfons XI en les seves campanyes contra els musulmans del sud de la península (presa d’Algesires)quan va necessitar una flota la va demanar a Pere III. O la participació indispensable de la flota catalana en la presa de Granada, el 1492.

La flota mercant catalana era, encara, a mitjan del s. XV, una de les més potents i nombroses de la Mediterrània i s’havia adaptat a les noves tècniques. El major contacte amb la marina atlàntica havia fet evolucionar la tipologia dels vaixells i havia determinat un increment dels del tipus rodó, de propulsió a vela per sobre de les llargues, de rems i de vela.

A les drassanes de Barcelona, que rivalitzaven amb les italianes, es construiren amb abundància vaixells de tota mena. El cronista Muntaner explica que en temps de Jaume II, la drassana de Barcelona podia allotjar, a la vegada, 25 galeres resguardades i cobertes.

El primer almirall de Catalunya i Mallorca és Carròs, nomenat per Jaume I el 1231. Des de Pere III, l’almirall és el comandant suprem de les forces navals reials, secundat per tres vicealmiralls. A partir del s.XV es crea el titol d’almirall d’Aragó. La plèiade de gran almiralls catalans compta, des del s. XIII amb noms com Martell, Queralt, Vilaragut, Castellnou, Descoll, Montcada, Santapau, Perellós, Cardona, Vilamarí i tants d’altres. Afirma Capmany que Roger de Llúria i Conrad Llança, calabrès i sicilià respectivament, s’havien criat a Barcelona, escola de destres navegants.

Catalunya: capdavantera en les ciències nàutiques i cartografia

A Catalunya trobem, en totes les èpoques, testimonis d’innovació en les ciències nàutiques i, sovint, els catalans s’han vist involucrats en els debats sobre qui s’havia d’endur el protagonisme d’aquests avenços.

Des del s. X, Catalunya és el gran centre de difusió de la ciència àrab cap a Europa. Ripoll, entre altres monestirs i centres religiosos, és el paradigma d’aquesta difusió. El monjo Gerbert d’Orlhac, futur papa Silvestre II, hi va venir a estudiar. Ell seria el divulgador a Europa dels coneixements que hi va rebre; per exemple, de les xifres índies, que nosaltres coneixem com a aràbigues, i de l’astrolabi. Precisament, aquest instrument, d’antuvi més relacionat amb l’astrologia, però amb un vessant nàutic inqüestionable: el càlcul de les latituds, té un vincle molt antic amb Catalunya. L’astrolabi més antic d’Europa és català: construït al s. X segons el meridià de Barcelona, se n’atribueix l’autoria a Sunifred Llobet, ardiaca i arxiprest de Barcelona. Actualment, es conserva a l’Institut du Monde Arabe de París.

D’altres innovacions nàutiques són conegudes des de ben antic a Catalunya. Llull va escriure Ars navigandi a finals del segle XIII. En aquest i altres llibres, Llull reflectia els progressos que els catalans del seu temps havien fet en matèria de navegació abans del 1286. També esmenta que els catalans feien instruments per determinar el temps i l’alçada del pol i descriu l’astrolabi. A l’Ars Magna (1305-1308) i a l’Arbre de sciencia, Llull esmenta l’ús de la brúixola i de la carta de navegar per part dels seus compatriotes. És un dels primers testimonis coneguts de l’ús de l’atracció magnètica per a la navegació a Europa. La tesi de la prioritat lul·liana no és tan extravagant i ja la va defensar, al s. XVIII, Antoni Raimon Pasqual.

Humboldt[1] afirma: “aquests progressos dels catalans van arribar a coneixement de la resta de pobles de la Mediterrània, que els van transmetre a la resta del món occidental”.

Quant a la cartografia, se n’ha parlat molt de l’origen italià de la renovació cartogràfica europea durant el s. XIV. No falten, però, investigadors que han posat en dubte aquesta afirmació i han trobat testimonis del possible origen català. La tradició científica que permetria el desenvolupament del coneixement del món, s’inicia a Catalunya cap als segles X i XI a Ripoll, com no podia ser d’altra manera, on es tradueixen de l’àrab tractats d’astronomia i cosmografia. En qualsevol cas, l’escola cartogràfica catalana –amb epicentre a Mallorca- és el punt de referència indiscutible de la cartografia europea. Tanta serà la fama que algun cop s’ha intentat arrabassar la nacionalitat d’algún dels nostres cartògrafs, com és el cas de Pere Rosell, al qual se’l va fer italià, Pietro Roselli.

La nòmina dels nostres cartògrafs és llarga: Angelí Dulcert, els Cresques, Guillem Soler, Viladestes, Gabriel Vallseca, Pere Rosell, etc. I la seva anomenada, universal. Tant és així que quan els portuguesos decideixen iniciar la seva aventura descobridora recorreran als nostres cartògrafs i un mallorquí serà l’escollit per dirigir l’escola de navegació de Sagres, sota la protecció de Pere de Coïmbra. En tot cas, no s’ha conservat cap carta portuguesa anterior al s.XV. La primera referència és de 1443 i la primera carta coneguda signada és un exemplar de Reinel de cap a 1483. Per la seva banda, l’escola de Sevilla, a la qual tots els investigadors atribueixen una indiscutible influència catalana, no s’iniciarà fins a la primera meitat del s. XVI

L’imperi català a la mediterrània

La derrota de Muret (1213) havia significat la fi del projecte d’un estat transpirinenc occitanocatalà basat en vincles dinàstics i refermat per forts lligams econòmics i culturals. El tractat de Corbeil (1258) segellaria la renúncia catalana a aquest projecte. Per aquest tractat Jaume I renunciava a favor de Lluís IX de França tots els seus drets sobre els territoris de l’altra banda del Pirineu: només conservaria Montpeller. Catalunya deixava de ser un estat pirinenc.

En aquests inicis del s. XIII la burgesia comercial va adquirint poder econòmic i, sobretot, consciència de la seva influència. La personalitat jurídica de la burgesia catalana havia estat reconeguda l’any 1201 amb els acords de Pau i Treva pel rei Pere I. Catalunya esdevé una societat expansiva, mercantil i colonitzadora que fixa els seus objectius en la expansió peninsular i mediterrània.

Tot i que hi havia hagut algun precedent (conquestes efímeres de Mallorca i Eivissa per Ramon Berenguer III el 114), és amb Jaume I que es materialitza l’expansió peninsular: Mallorca (1229), Eivissa (1235) València (1238) i Múrcia (1266).

El segle XIII acaba amb la incorporació de Sicília a la monarquia catalana (1282). En els 40 anys següents es conquereixen els ducats d’Atenes i Neopàtria a Grècia i l’illa de Sardenya (1323), mentre continua la política de penetració al nord d’Àfrica.

El 1282 els sicilians es rebel·len contra la dominació francesa (Vespres Sicilianes) i ofereixen la corona siciliana a Pere II. Pere el Gran desembarca a l’illa i allibera els sicilians del domini de Carles d’Anjou. Pere i la seva esposa Constança són coronats reis de Sicília a la catedral de Palerm. Al cap d’un cert temps, Malta, Gozzo i Gerba (1284), també passen a domini del Casal de Barcelona.

Des dels temps de Pere II fins a la fi del s.XV, el català serà usat, amb el llatí i els sicilià, dins les cancelleries de Palerm i Messina. Ciutats, entre d’altres, que tenien com a lleis marítimes les de Barcelona.

El 1311, la Gran Companyia va conquerir el ducat d’Atenes; més tard, conqueriria el de Neopàtria. Primer vinculats a Sicília –que té un rei del casal de Barcelona- I, més endavant, dins del conjunt de la confederació. La presència catalana a Grècia, que patirà diverses vicissituds, es perllongarà fins a la mort, el 1460, d’Arnau Guillem Caupena, senyor de la Piada, darrer dinasta català a Grècia.

La conquesta de Sardenya, dominada fins aleshores per Pisa i Gènova, va tenir lloc l’any 1323. El 1355, el rei Pere III estableix un parlament del regne de Sardenya que fins al 1698 redactarà les seves actes en català. Sardenya estarà vinculada a l’imperi català i hispànic, hereu seu, des de 1323 fins a 1720. El català serà la llengua pública de tot Sardenya, no solament de l’Alguer, fins al segle XVIII.

Per raons estratègiques, la ciutat sarda de l’Alguer es conquerida i repoblada per catalans el 1354. Des d’aleshores el català és la llengua pròpia de l’Alguer, el punt més oriental del domini lingüístic català.

Jaume II també té projectes de croada a Terra Santa que fan que teixexi aliances amb el rei d’Armènia, el khan dels tàrtars i el rei de Xipre. Amb Xipre s’establiran lligams políticodinàstics mitjançant una polítia matrimonial que farà que les tres branques reials de la dinastia catalana s’enllacin amb la xipriota. La influència que els catalans exerciran a Xipre –punta de llança de la cristiandat enfront dels infidels i gran centre mercantil d’Orient, explica la intensitat ininterrompuda del tràfic català amb l’illa.

Els regnats de Pere II, Alfons II, Jaume II Alfons III i Pere III consoliden el poder de la monarquia catalana al Mediterrani que, de mica en mica, va esdevenint un mar català.

La mort sense successió de Martí l’Humà havia tingut com a conseqüència l’entronització de la dinastia castellana dels Trastàmara. El breu regnt de Ferran d’Antequera (1412-1416), primer rei d’aquesta dinastia, no va aportar res a la política d’expansió de la monarquia catalana. Serà el seu fill Alfons el Magnànim qui reemprendrà la política expansionista fins a la seva més gran esplendor.

Després d’una llarga i difícil lluita, el regne de Nàpols va ser conquerit l’any 1443. Aquesta conquesta responia als interessos dels comerciants catalans en constituir un cop molt dur contra els interessos de Gènova que perdria mercats i bases marítimes i hauria d’alleugerir les pressions que exercia sobre Catalunya. Conquerit el tron napolità, la política italiana i la defensa de la cristiandat contra l’escomesa turca es van convertir en els seus objectius primordials. Des de Sicília i Nàpols, Alfons va dirigir els fils de la diplomàcia catalanoaragonesa cap a la mediterrània central i oriental.

A Itàlia Alfons afavorí l’elecció del cardenal Alfons de Borja, català de València, que prengué el nom de Calixt III i que fou coronat el 20 d’abril de 1555. El tron de Pere en mans dels catalans, per a desesperació de les grans famílies romanes i dels enemics de la monarquia catalana, tot i que el papa i Alfons no es van entendre mai gaire bé.

Els Balcans esdevenen les bases continentals del pla d’atac contra els turcs. El 1444 el gran voivoda de Bòsnia es reconeix vassall d’Alfons. Demetri Paleòleg, dèspota de Morea i el cabdill albanès Scanderberg li proposen aliances i n’esdevenen vassalls. Els magnats hongaresos li ofereixen el tron d’Hongria. El 1452 Ramon d’Hortafà s’estableix com a virrei d’Albània al castell de Croia, serà també virrei de Grècia i Esclavònia. El 1456, Joan Claver és nomenat virrei per l’Èpir i la Morea.

En el front marítim, es tractava de protegir les illes de Xipre i Rodes,dipòsit de les mercaderies catalanes que des d’allí es distribuïen cap a beirut i Alexandria, aconseguint el reconeixement del soldà egipci del protectorat català sobre aquestes illes. El 1453, Alfons fa construir un castell a Bengazi (Líbia), al golf de la Gran Sirte que tindria un governador amb jurisdicció sobre els catalans des de la regió de Barca fins a Gibraltar.

Malgrat els seus esforços, però, Alfons no va poder evitar la caiguda de Constantinoble, l’any 1453. I en aquest episodi cabdal de la història d’Europa, també hi trobem protagonistes catalans. En produir-se l’assalt final, Pere Julià, amb els seus soldats catalans defensa el sector de Bucoleont fins al Kontoskalion i a Bernat de Montoliu comandant algun dels vaixells que guarden el port. La zona de la murala defensada pels catalans va ser la darrera en caure en poder dels turcs. Mohamed II va condemnar a mort els estrangers que havien intentat defensar la ciutat, entre ells, el cònsol dels catalans a Constantinoble, Joan de la Via.

Catalunya: potència comercial

Gràcies a la seva marina als seus exèrcits i a la seva diplomàcia, Catalunya no només va bastir un imperi territorial L’imperi comercial català i la seva organització: consolats de mar, duanes reials, cases de contractació, taules de canvi, canvis i assegurances marítimes, rutes comercials, escoles cartogràfiques i drassanes necessitaven tenir al darrera una política decidida de la monarquia i de la resta d’institucions del país.

La política mediterrània i les mesures proteccionistes dels reis catalans, ja des de Jaume I (cèdula de Jaume I, del 1227 prohibint a les naus estrangeres de prendre càrrega per a Síria,Egipte i Barbària, mentre hi hagués naus nacionals disposades a emprendre aquella ruta) van afavorir l’activitat comercial i van permetre superar la rivalitat de francesos i italians. Els reis catalans, a més, van mostrar sempre un gran interès per la navegació i les ciències que hi estan relacionades.

El comerç marítim havia assolit un nivell que feia necessària l’existència, a banda de marins destres i  de les tècniques de navegació més avançades, de codis reguladors de les activitats comercials, normes de conducta i tribunals. Difícilment, es podrà trobar una legislació tan abundosa i perfecta com la catalana. Les Ordinacions ripariae, elaborades el 1238 pels prohoms de la ribera de Barcelona, contenen disposicions referides a la defensa de les naus. El 1354, l’almirall Bernat de Cabrera va compilar una mena de codi marítim intitulat Ordinacions sobre lo feyt de la mar, que és, en realitat, una llei penal marítima vigent fins a mitjans del s. XVIII a l’armada espanyola. I, a mitjans del s XIV, es compila el Llibre del Consolat de Mar, col·lecció d’ordenances i de costums marítims i comercials que es transformaria en el codi de legislació marítimocomercial de la Mediterrània i que va esdevenir el dret comú en aquelles matèries arreu del món occidental. Un text amb un prestigi tan gran que , ja en el s.XVI va ser traduït a la majoria de llengües europee i, fins i tot, va superar el Decret de Nova Planta i va ser vigent a Espanya fins al 1829, any que es va promulgar el codi de comerç espanyol, d’inspiració francesa.

Les Corts Generals de Montsó de 1362-1363 estableixen una xarxa de duanes terrestres i marítimes. El comerç exterior de la Confederació era prou important com per establir uns límits administratius i econòmics que protegissin el mercat nacional (un clar precedent de la creació de mercats nacionals protegits per duanes i aranzels dels s. XIX).

El Consolat de Mar era una institució que va néixer el s. XIII per defensar els interessos dels mercaders i alhora un tribunal per jutjar els plets entre mercaders. Joan I concedí el 1394 als cònsols de mar el privilegi de cobrar el dret de pariatge, i els autoritzà a disposar de béns per a l’organització i el funcionament de la institució. A finals del s. XIV, els consolats de mar estenen l’àmbit d’actuació als afers mercantils no marítims, expansió reconeguda per un privilegi de Martí I, el 1401.

A la fi del s. XV, Barcelona tenia més de 80 representacions, nomenades pel Consell de Cent, totes per delegació de l’autoritat reial, amb autoritat sobre tots els súbdits de la Corona.

A la darreria del s. XV, el model català va inspirar la creació del Consolat mercantil de Burgos per impuls dels Reis Catòlics (1494). El consolat de Sevilla no es crearia fins el 1554.

Catalunya a l’avantguarda de les grans descobertes

Un país d’aquestes característiques, abocat al mar i al comerç, gran potència política no pot conformar-se amb els camins ja esbroçats; ha d’estar amatent a les noves possibilitats. Ha de comptar amb homes arriscats sempre disposats a descobrir nous horitzons, noves possibilitats per al comerç i institucions que els donin cobertura, conscients que del seu èxit se’n despendrà glòria per a la nació i riquesa per a tothom.

I certament, Catalunya va tenir totes dues coses: viatgers i comerciants arriscats (els nostres propis Marco Polo) i empreses pioneres. És el cas de Jaume Alaric ciutadà de Perpinyà “qui era nostre e nos l’havíem enviat al rei dels tartres” torna amb dos ambaixadors mogols. Aquestes ambaixades són l’inici d’una llarga sèrie de contactes dels catalans amb l’orient llunyà, o de Francesc Desvaler, mallorquí que havia viatjat a les Canàries i a Tartària i a la terra del gran Ca o de Jaume Ferrer que arriba a les costes del Senegal o de Felip Fajadell, ambaixador a Abissínia. És el cas d’episodis com el del protectorat de les Canàries durant la segona meitat del segle XIV o els intent d’aliança amb Etiòpia durant el segle XV que, en conjunt, exemplifiquen una ambició política i comercial que va més enllà de la mera aventura. Malauradament, el destí del nostre país ha fet caure en l’oblit aquestes gestes, petites i grans, fins al punt que parlar, avui, de exploracions i descobridors catalans ens sembla gairebé com fer literatura de ciència ficció.

Catalunya i Amèrica

És en aquest context que encaixa l’aventura colombina. Segurament, hauran sentit a parlar de la tesi de la catalanitat de Colom. Fins i tot, s’ha parlat de la possibilitat que Colom fos d’origen nordcatalà. Però més enllà de la nacionalitat de Colom, qüestió que si no tingués tantes connotacions polítiques seria una mera anècdota, el que és realment important és, si m’ho permeten, la “nacionalitat” de l’empresa. I si a tots aquests factors potencials que hem anat esmentant fins ara hi afegim que la majoria dels implicats eren súbdits de la monarquia catalana, tot començarà a quadrar.

Són aquests els antecedents que fan creïble que una expedició americana sorgís del nostre país. Hi va haver la tradició, hi va haver els mitjans i, sobretot, la voluntat política de crear un imperi. En definitiva, Colom i la descoberta catalana d’Amèrica representen la culminació i epíleg de l’expansió.

I no només va ser una implicació puntual i purament anecdòtica. La feina dels historiadors catalans ha anat desenterrant noms com els de Joan d’Agramunt, Joan d’Espès, Miquel Rifòs, Bartomeu Ferrer, Joan d’Orpí per citar noms indiscutibles que demostren que la gent del país va continuar implicada temps després de la desaparició de Colom. I no val dir que servien Castella o Espanya, que eren súbdits del rei espanyol, perquè si demà Catalunya fos independent i passés a ocupar un seient en les nacions Unides, de cop i volta tots aquests personatges tornarien a ser el que sempre havien estat: catalans, perquè, recorde-m’ho un país que existeix ha existit sempre

Armand Sanmamed

15/06/10