Xavier Roig. Mediterrani que embafa

El dia 26 de febrer de 2010, l'enginyer i escriptor Xavier Roig va publicar al diari AVUI un article amb el títol "Mediterrani que embafa", en el qual argumenta que Catalunya s'ha degradat pel fet de perdre de vista els referents europeus més productius i eficients, que viuen al nord, i pel fet de, per contra, emmirallar-se en l'oest i el sud.

 

L'article és interessant però l'autor oblida que Catalunya s'ha fet històricament mirant a l'est: Magna Grècia (Sicília, Sardenya, Nàpols), Grècia (Atenes, Neopàtria) i les Índies (que finalment va haver de cercar fent una circumvalació).

 

Més que mirar què fan els altres, visquin al nord, a l'oest, al sud o allà on sigui, potser el que hauríem de fer és mirar-nos a nosaltres mateixos, mirar de comprendre'ns, descobrir què i qui som en realitat per a mostrar-nos al món en la nostra condició específica.

 

Joan Cavaller

12 de març de 2010

  

 

 

 

 

AVUI 26.02.2010

 

 

Tenim l'oportunitat d'observar la intervenció de la UE en els comptes públics grecs. Comencen les protestes locals. No els vaig sentir protestar, però, mentre la UE hi enterrava milers de milions en ajudes. Servidor va observar de prop com Grècia malgastava els diners que arribaven d'Europa. Des d'uns Jocs Olímpics d'una parafernàlia grotesca (com gairebé tots), fins a unes obres públiques sovint innecessàries.

ÉS CERT QUE L'ECONOMIA GREGA i l'espanyola tenen poc a veure -no estem encara en la situació grega, però podem arribar-hi i fer molt mal a l'euro. Malgrat tot, envejo la situació grega: que siguin els països seriosos de la Unió els que ensenyin als governants locals, d'una maleïda vegada, com s'administren els diners públics. Grècia és el representant màxim del que podríem denominar com a galtes meridionals. Un grup molt restringit, però amb molta barra i insolència. D'un orgull injustificat. Un grupet del qual també forma part Espanya.

DES DEL MEU PUNT DE VISTA, la justa mesura de mediterranisme la donen dos llocs. Parlo d'aquella manera de ser manifestament mediterrània, però degudament passada per l'adreçador. Aquella que no peixeja. De fet, només es dóna a França i al nord d'Itàlia -fins a la Toscana i l'Úmbria, aproximadament. França, encara que país molt unificat, té l'origen en dues grans meitats. El seu accentuat jacobinisme ha fet que la meitat que sabia treballar (la del nord) ensenyés al sud com comportar-se. S'ha aconseguit un país remarcable des del punt de vista del benestar, amb un Migdia enraonat que s'ha projectat internacionalment. Sobre França es poden dir moltes tonteries. Fins i tot arribar a pensar que tenen alguna cosa a veure amb nosaltres. Però no vull estar-me de recordar que ells són els pares del TGV, de l'Airbus, de la cistella monetària europea (precursora de l'euro)... Depenent dels anys, la productivitat francesa (la producció de béns i serveis per hora treballada) és la més alta del món; superant, fins i tot, alemanys i americans.

ITÀLIA TAMBÉ ESTÀ PARTIDA en dues meitats. Per això la seva cuina, juntament amb la francesa, conformen el sistema més complet: mantega i oli d'oliva. Una unificació feble i la disbauxa regional no han aconseguit, però, que el nord reeixís a ensenyar al sud com s'ha de treballar. Per això el mediterranisme útil s'atura a la Toscana. La resta forma part de la irregularitat pintoresca més sortida de to. El nord manté la rifeta del sud. ¿Sabien que la regió de Llombardia, amb uns sis milions d'habitants, va tenir unes exportacions cinc vegades superiors a les de Catalunya (any 2002)? I que, amb data d'avui, té una taxa d'atur del 5,2%?

A ESPANYA EL TEMA VINDRIA A SER com Itàlia, però amb un agreujant. Així com el nord d'Itàlia ha preservat la seva integritat, Catalunya, en concret, s'ha degradat. Ha adoptat aquella laxitud i supèrbia hispano-mediterrània que semblava inassolible. Pedanteria desvergonyida que permet donar lliçons a tot el món, sense tenir cap currículum que avali res. Des d'aquí s'ensenya democràcia a la Gran Bretanya i als Estats Units, mètodes de comportament i organització social a França i Alemanya, es fa befa política sobre Itàlia (com si els nostres polítics fossin millors que Berlusconi!). Fins i tot, arribat el moment, s'ha volgut fer creure que la nostra renda per càpita superaria la d'Alemanya! I tot això amb els diners d'aquells a qui ens atrevíem a donar lliçons!

PERÒ LA CRISI ENSENYARÀ HUMILITAT. Comença pels grecs. I continuarà. Ara tenim l'oportunitat d'adonar-nos que si en algun moment ens hem aproximat a un cert progrés col·lectiu, ha estat quan hem incorporat, adaptant-los convenientment, els mètodes i els procediments que venien del centre i del nord d'Europa. No pas quan, olímpicament ufanosos, ens hem refermat en la nostra incompetent meridionalitat. És l'hora de descobrir que la recent decadència de Catalunya té l'origen quan, amb l'arribada de la democràcia, vam començar a mirar a l'oest, i al sud, tot menystenint el nord. Equiparant-nos amb aquells que poc ens aportaven. Sovint les actituds parlen més que els fets. Per això, malgrat pertànyer a la UE, el nostre esperit és menys europeu avui que no pas fa quaranta anys. És l'hora de rectificar.