Francesc Nicolàs. David Leslie Miller

El nostre col·laborador Francesc Nicolàs, membre de l'associació Cercle de Barcelona d'Estudis de la Nació, ens ha fet aportació d'aquest resum de l'obra i el pensament de David Leslie Miller, politòleg anglès, emmarcat en l'anomenat "nacionalisme liberal".

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Biografia

 

Davis Miller, nascut el 8 de març de 1946, és un teoritzador polític britànic. És BA (1) per la universitat de Cambridge i BPhil i DPhil (2) per la universitat d’Òxford. Actualment és Official Fellow (3) i professor de Teoria Social i Política del Nuffield College. Les seves obres inclouen Principles of Social Justice, On Nacionality i Citizenship and national Identity. Miller és conegut pel seu recolzament a una ponderada forma de nacionalisme cívic.

 

 

Pensament

 

A Principles of Social Justice l’autor proposa una explicació pluralista de la justícia social, argumentant que podria haver més d’una manera de mesurar-la. Aquesta opinió està en oposició a la defensada per Robert Nozick i John Rawls, els quals sostenen una teoria unificadora de la justícia.

 

Miller reivindica que ‘justícia social’ –definida com la ‘justa distribució’ de beneficis i càrregues en el sí de la societat–, pot ésser tan sols definida en relació als propis ‘judicis curosos’. Altrament dit, la filosofia ha de procedir de l’experiència vital i de l’evidència empírica. Això és el que mena Miller a definir-se en favor del argument de les múltiples fonts de justícia, tot afirmant-se en l’opinió que les persones creuen en l’existència de tot un ventall de fonaments de justícia.

 

El professor britànic estableix que la més justa distribució depèn del tipus de relació establerta entre la gent involucrada. En comunitats solidàries en les quals els seus membres s’identifiquen com a sustentadors d’una cultura o creença compartida, les distribucions haurien de fer-se d’acord amb les necessitats, per exemple, de família o grup religiós. En associacions instrumentals (4), en les quals els seus integrants actuen conjuntament amb un propòsit comú, però cadascun a la cerca del seu propi benestar –i no compartint necessariament una identitat o ‘concepció del bé’ comuns–, la justícia està millor servida amb una subvenció per desocupació com , per exemple, en el cas dels llocs de treball. Les contribucions haurien d’ésser reconegudes amb retribucions/recompenses proporcionals. En l’àmbit de la ciutadania, on les persones estan relacionades mitjançant estructures legals i polítiques, hauria de prevaler la igualtat, com passa en el sí dels Estats. La definició d’igualtat de Miller, integra un estatus d’igualtat per als seus membres mitjançant l’assignació de drets civils, polítics i socials. Iguals drets socials suposa la mateixa capacitat per fer ús de dels drets polítics i civils i, a més a més, demanda un estat de benestar i de redistribució de la riquesa.

 

A On Nationality i Citizenship and national Identity, el filòsof defensa una forma moderada i cívica de nacionalisme, la qual veu ell con un factor important en el manteniment del suport per als estats del benestar, incloent-hi institucions com el British National Health Service. Argumenta que l’estat-nació assumeix el paper de duplicador dels fonaments de la solidaritat social de les comunitats locals elevant-la al nivell dels estats, en el sí dels quals, les poblacions son majorment anònimes. Miller argumenta que s’han de tenir uns més grans deures ètics cap els connacionals que cap els nacionals d’altres estats: -“ ... les nacions són comunitats ètiques ... . Els deures que tenim cap els nostres conciutadans són diferents i més extensos que els que es deuen als ésser humans com a tals”.

 

Crítiques

 

Els arguments de Miller semblen portar a delicades situacions si s’estableix més d’una relació, per exemple, dos membres d’una mateixa família que treballen plegats. No ofereix cap lexical order (5) a les seves proposicions, però, en canvi, treballa mitjançant un ampli ventall de possibilitats, argumentant que en cada situació, una comprensió ‘justa’ de la relació pot ésser un triomf, tot mantenint una amplia justícia social.

 

En el context de la ciutadania i de l’organització estatal, la proposta civil, política i social del professor britànic mena a un fort estat redistributiu amb un sistema de benestar pròpiament universal.

 

Les crítiques a Miller assenyalen que oblida els detalls i les situacions en què és més important sostenir alguna noció de justícia social capaç de defensar el casos més vagues. No és suficient dir “depèn” si s’està intentant argumentar un cas filosòfic.

La confiança del britànic en la comuna ‘saviesa convencional’ el deixa a mercè de la crítica. Recollir evidències de les profundes conviccions de les persones però rarament examinades minuciosament creences sobre la justícia, és notòriament difícil i poc fiable. El seu argument sobre la multiplicitat racional de la justícia ve donada, en part, per la seva creença en la pluralitat cultural –no hi ha creences universals compartides–, però teoritzadors com Franz Oppenheimer ho posen en qüestió.

 

Una perspectiva feminista criticaria la separació d’àmbits de justícia. Per a aquells que no estan en un determinat àmbit, mai no serien objecte d’una ‘justa’ distribució en relació a llurs necessitats o desemparaments. Per exemple, una persona sense família o amics íntims no pertanyeria a cap ‘comunitat solidària’ disposada a fer una distribució que satisfés les seves necessitats més enllà de les que li conferís la seva posició com a ciutadà. Una persona que mai ha treballat ni ho farà tampoc mai –mestres i mestresses de casa o persones severament discapacitades– no rebrà mai, òbviament, cap ‘quota’ per la tasca o activitat fruit de cap contracte.

 

En termes pràctics, Miller està en la línia de foc per defensar el desemparament com a principi de justícia social. Una perspectiva determinista del món mena a la conclusió que no som responsables de les nostres actituds, talents o capacitat –inclosa la nostra capacitat de treball per a millorar qualsevol talent natural–, per tant, és injust ésser premiat per això. Això és el que argumenta Rawls. Miller proposa que el desemparament pot ésser adjudicat mitjançant una societat estrictament controlada –limitant la desigualtat excessiva. Però altres diuen que els objectes o talents als quals la societat atribueix un valor econòmic no és un mètode just per a determinar el mereixement.

 

El suport de Miller a les formes liberals de nacionalisme ha estat criticat per teories com la d’Iris Marion Young, la qual posa l’accent en la necessitat de desenvolupar formes de necessitat que vagin més enllà de l’estat. Pot ésser argumentat que l’asserció de Miller quant a que s’han de tenir obligacions ètiques més grans cap als nostres connacionals que cap als nacionals d’altres estats depèn de l’assumpció que tots els estats estan igualment ben situats en la provisió de les necessitats dels seus ciutadans i en la defensa de llurs drets. Els crítics indiquen que aquesta situació no es correspon amb la realitat empírica. Marion Young dona l’exemple dels recursos naturals, els quals estan desigualment distribuïts entre els estats, tot argumentant que el seu emplaçament és moralment arbitrari.