GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional

Actualitat

Articles i documents

Publicacions

Autors

Col·labora

Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Memòria històrica
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Joan Cavaller. L

Joan Cavaller. L'iberisme espanyolista (2008)


 
La partició militar de Catalunya entre dos Estats per mitjà de l’aplicació del Tractat dels Pirineus (1659), i l’extinció i integració dels Estats aragonès, català i valencià sota les estructures polítiques de l’Estat de Castella i la nova dinastia reial dels Borbons després del Tractat d’Utrecht (1713), va deixar Catalunya adormida en un estat de commoció del qual encara avui no s’ha recuperat.
 
L’ocupació borbònica dels Estats de la Corona d’Aragó a la Península Ibèrica (Aragó, Catalunya i València) i l’aplicació dels Decrets de Nova Planta signats entre 1707 i 1716van venir acompanyats de l’aplicació d’un règim militar que va estendre’s durant tot el segle XVIII fins a l’entrada de les tropes napoleòniques.
 
A banda de les successives operacions de represàlia política a gran escala posades en pràctica per la Reial Junta, concebudes com un mecanisme policial per assegurar el sotmetiment de Catalunya a la dinastia borbònica, la circumstància que caracteritza millor el clima de coaccions i d’estat d’excepció dels anys de la postguerra fou la militarització obsessiva del país, imposada després de 1714 i que de fet es va perllongar durant tot el segle XVIII. És a dir, durant més de cent anys Catalunya va haver de suportar una ocupació militar persistent i manifestament desmesurada, que condicionà tots els aspectes de la vida col·lectiva.1

La clàssica consciència colonialista dels castellans, recrea­da i potenciada en l’ocupació militar d’Aragó, Balears, Ca­ta­lunya i València, va refermar-se al llarg del segle XVIII conforme la concepció absolutista dels Borbons va permetre la continuï­tat de la implantació del règim jurídic militar sobre aquells territoris. I malgrat que aquesta consciència colonialista dels castellans no ultrapassava els límits d’una concepció polí­tica definida en els termes de la monarquia absolutista vigent, la vigència del règim militar en el context de l’aplicació d’una legislació específicament castellana durant tot un segle a Ca­talunya escapa a un simple procés de repressió totalitària per part d’un rei absolutista. De fet, és colonialisme, és una política perfectament dissenyada per a xuclar la vida i sotmetre l’altre al propi servei, tal com els castellans ja havien aplicat, i encara aplicaven al segle XVIII, sobre les poblacions americanes.
 
En el trànsit de l’època moderna, amb presència de monarquies absolutistes, a l’època contemporània, amb presència de governs democràtics, la colonització castellana dels Estats de la Corona d’Aragó va implicar a partir del segle XIX la implantació d’una nova consciència política però també nacional sobre les persones; on abans tots eren súbdits del monarca absolutista i castellans, ara tots passarien a ser ciutadans de l’Estat espanyol i espanyols.
 
Per a no generar distincions en drets i llibertats, els ciutadans havien de compartir la naturalesa antropològica, la condició nacional.
 
Aquesta és la raó per la qual la majoria dels historiadors castellans del segle XIX van esforçar-se tant a distorsionar les fonts literàries dels grecs i parlar d’un substrat celtiber comú a tots els espanyols.2 En la creació i implantació d’una nova consciència de ciutadans iguals en drets i llibertats, però també iguals en condició antropològica, el nou Estat post-modern guanyaria la seva legitimitat.
 
Calia reescriure la història, a partir de llavors comuna a tots els ciutadans, per a dibuixar el nou subjecte històric nascut després de l’extinció de l’absolutisme. El problema d’aquests ciutadans a la Península Ibèrica és que un Estat, Castella, persistia en la seva pràctica colonitzadora sobre els Estats conquerits d’Aragó, Catalunya i València, de manera que el discurs liberal característic que propugnava la llibertat de la persona es convertia, en la seva aplicació a la realitat d’aragonesos, balears, catalans i valencians, en ideologia perversa.
 
La consciència colonialista dels castellans, magnificada amb els Borbons després de 1714, gaudia de la inèrcia dels Àustries que amb Felip II de Castella (I de Catalunya, I de Portugal) havien situat la capital imperial a Madrid (1561) i havien forçat el protagonisme de la colonització del Nou Món en favor dels castellans. Però el fet fonamental d’aquesta consciència colonialista castellana no és tant el fet que trobés aplicació en noves colònies (els Estats de la Corona d’Aragó) sinó el fet que va representar la derrota i la pèrdua del poder català a la Mediterrània, pèrdua materialitzada amb el desmembrament i lliurament de la Catalunya Nord a França en el Tractat dels Pirineus, i de Nàpols, Sicília i Sardenya a Àustria en el tractat de Rastatt (1714), tot just després del Tractat d’Utrecht (1713). Aprofitant la desfeta catalana en qüestió, Castella podia argumentar la seva definitiva autoritat sobre els catalans. Així, allà on els catalans perdien les colònies mediterrànies (1714) i fins i tot part del propi territori (Rosselló i territoris veïns al 1659, Menorca al 1713), els castellans mantenien encara al segle XVIII les colònies americanes i asiàtiques.
 
Sotmesos a un règim militar estricte i a la pròpia consciència de la derrota, aragonesos, balears, catalans i valencians van deambular durant tot el segle XVIII assumint la ideologia característica de tot poble sotmès però també, barrejant-se amb aquesta ideologia, la creença d’una condició antropològica comuna amb els castellans conforme les principis liberals penetraven en la societat.
 
El procés de colonització d’aragonesos, balears, catalans i valencians per part dels castellans va afectar finalment també la naturalesa nacional dels castellans. Segons que els ideals democràtics procedents d’Europa (promoguts per filòsofs com ara Althusius, Pufendorf, Grotius, Spinoza, Locke, Shaftesbury, Rousseau, Tocqueville...) penetraven en territori espanyol, i l’Estat absolutista dels Borbons era reemplaçat per un de liberal, aquella consciència nacio­nal castellana, rearmada amb la potència imperialista materialitzada a expenses del domini militar sobre la Corona d’Aragó, es va convertir en una nova consciència nacional basada en la personalitat fictícia d’una nació espanyola identificada amb el nou Estat espanyol nascut al 1714. En el capítol segon d’aquest treball he definit aquesta identitat fictícia com a malaltia psicòtica sota l’epígraf de síndrome espongiforme dels espanyols.3
 
En el trànsit cap a aquesta identitat nacional fictícia resulta simptomàtic el relatiu silenci amb què la literatura castellana va assumir la pèrdua d’Argentina, Mèxic, Perú, Bolívia, Xile... al llarg de la primera meitat del segle XIX i, en canvi, el gran trauma que hi va suposar la pèrdua de territoris petits com ara Filipines, Cuba o Puerto Rico al 1898 en la guerra contra els nord-americans. La diferència de reaccions davant una pèrdua i l’altra s’explica perquè, en la primera, qui experimenta la pèrdua de les colònies és el subjecte polític de la monarquia absolutista mentre en la segona ho és el poble castellà (esdevingut espanyol en el procés colonialista sobre aragonesos, balears, catalans i valencians)que ha despertat com a subjecte polític i s’expressa a través de la seva Generació del 98.
 
En tots dos casos, però, el comportament colonialista dels castellans persisteix i podem observar que, en el procés d’infecció espongiforme al llarg del segle XIX que afecta el poble castellà i el fa creure’s poble espanyol (conforme penetren els ideals democràtics que exigeixen assumir una concepció política basada en l’Estat nacional), les colònies peninsulars adquirides al 1714 (Aragó, Balears, Catalunya i València) substitueixen en l’imaginari castellà les colònies d’ultramar perdudes. Hem vist en la segona part d’aquest treball que, en el procés de substitució de les colònies d’ultramar per les colònies peninsulars, els castellans escriuen al llarg del segle XIX històries generals d’Espanya allà on, en una situació no colonialista, haurien d’escriure simples històries particulars de Castella. I hem vist també, com a tret característic d’aquest procés, que els castellans defensen la realitat d’un substrat celtiber prerromà nascut del matrimoni entre celtes i ibers o, el que és el mateix, castellans i catalans. La historiografia del moment (com l’actual) no cita encara de forma explícita el paral·lelisme entre celtes i castellans, i ibers i catalans, però les diferents exposicions dels historiadors (esmentàvem Ma­riana, Cavanilles, Lafuente...) s’esforcen amb insistència a procurar un substrat antropològic peninsular comú allà on les proves mate­rials ofereixen una informació diferent.
 
Amb el rerefons d’aquest procés evolutiu històric, a principis del segle XVIII, va produir-se un nou capítol que afectaria profundament la consciència nacional dels castellans (esdevinguts espanyols). Es tracta de la victòria i l’expulsió de les tropes napoleòniques al 1813. L’exaltació patriòtica que va produir aquest esdeveniment va llançar les consciències castellanes a una dimensió encara més intensa. Ara ja no només dominaven la Corona d’Aragó i les colònies d’ultramar, també havien estat capaços d’expulsar el gran enemic francès. A tots els efectes, semblava que la potència imperial castellana renaixia de les seves cendres.
 
La diferència respecte a la situació imperial precedent, mentre no es resolia el trànsit definitiu cap a un Estat liberal, es resumia en el sotmetiment dels Estats de la Corona d’Aragó. Es tracta d’una diferència important entre totes dues èpoques per bé que els Àustries ja governessin els Estats aragonès, català i valencià; la diferència rau en el fet que, com hem indicat abans, l’imperi català s’havia extingit i els tres Estats (aragonès, català i valencià) havien estat desmantellats i incorporats. Ara, els protagonistes d’un imperi a la Península Ibèrica eren només els castellans i els portuguesos.
 
Aquests són els paràmetres d’interpretació que, al meu entendre, han d’explicar el context històric en el que tindrà lloc l’aparició al segle XIX de l’anomenat iberisme, fenomen ideològic que va conèixer tres formulacions: castellana, catalana i portuguesa. En aquest treball ens ocuparem de la primera, un iberisme en clau castellana i que defineixo com a estratègia dels castellans encaminada a dominar l’Estat portuguès i assegurar el domini sobre els Estats de la Corona d’Aragó.
 
La necessitat castellana de sotmetre els portuguesos ve­­­nia donada pel rebuig nacionalista de la independència de l’Estat de Portugal esdevinguda al 1640 i la creença tradicio­nal dels castellans, manifestada al llarg de segles i segles, a creure’s amb dret a governar la Península. Si la potència castellana havia estat capaç de sotmetre i colonitzar la Corona d’Aragó i, un segle després, expulsar l’invasor francès i conservar aquestes colònies (aragonesos, balears, catalans i valencians) i gran part de les colònies d’ultramar, tot indicava que Castella tornava a demostrar-se poderosa davant el món com ho havia estat al llarg del procés de la Reconquesta i amb els Reis Catòlics i els Àustries. La pèrdua progressiva de les colònies americanes que s’esdevindria al llarg del segle XIX era un procés accidental derivat de la invasió napoleònica i la ineficàcia dels borbons i, en tot cas, perfectament reversible.
 
La historio­grafia castellana recent que s’ha ocupat d’a­quest tema no defineix l’iberisme com una estratègia d’ocupació castellana de Portugal sinó, de forma ingènua, com un pensament polític encaminat a unificar els Estats de Portugal i Espanya per a resistir les pressions polítiques i econòmiques de les potències europees (bàsicament França i Gran Bretanya) i evitar la pèrdua de les colònies.
 
Aquesta forma de pensar prescindeix totalment del fet colonial castellà sobre els territoris de la Corona d’Aragó i del fet de l’eufòria nacionalista castellana després de l’expulsió dels francesos al 1813, com prescindeix també de tota referència a la literatura que incideix en la creació d’un substrat antropològic celtiber comú a tota la Península Ibèrica. La manca de referències a totes aquestes qüestions converteix l’iberisme en un fenomen anecdòtic fora de context, propi d’unes minories no representatives i explicable per raons diverses que citarem a continuació, totes elles acceptables però parcials i incompletes. En la manca de referències a totes aquestes qüestions, i demostrant per tant la no consideració d’un context colonialista castellà perfectament vigent i fanàtic, els autors castellans del nostre present expliquen l’iberisme dels castellans del segle XIX com una simple utopia liberal en clau federalista.
 
La següent cita d’un autor contemporani, Maria Victoria López-Cordón, resumeix perfectament el panorama general sobre l’iberisme al segle XIX a Espanya i Portugal:
 
Hasta el establecimiento de las monarquías liberales, la consistencia de estas ideas fue endeble y careció, en la práctica, de bases sobre las que ponerse en marcha: frente a la solidaridad de los absolutistas que no reconocían fronteras para defender sus intereses, los liberales de ambos pueblos [Estats portuguès i espanyol] se sintieron unidos para la identidad de sus aspiraciones políticas y comenzaron a pensar en trabajar en común. Conseguido su propósito, el iberismo dejó de ser una utopía más o menos vaga para pasar a ocupar un puesto importante en el idearium de determinados partidos políticos, y, en torno a la conmoción europea del 48, quedó escindido claramente en dos tendencias: la de los partidarios de la unión dinástica, monárquicos que aspiraban a la reconstrucción de una monarquía ibérica que independizara la Península de las injerencias anglo-francesas y la de los partidarios de la federación republicana, que ven en ella el único modo de frenar la creciente marginación de la península, salvaguardando al mismo tiempo las respectivas peculiaridades de cada pueblo. La Revolución española de 1868 volvió a poner sobre el tapete la cuestión ibérica; en España sobre todo jugó un papel muy importante, pasando, tras la derrota de la candidatura Coburgo, a ser patrimonio exclusivo del pensamiento republicano federal. A final de siglo, como si la conciencia particular se reavivase en los momentos de desconcierto de las naciones que la integran, la crisis del Ultimátum [britànic]en Portugal trajo consigo un último resurgimiento ibérico, que quedaría arrinconado por el mismo signo de los tiempos.4

Un excel·lent resum sobre el tema però que ignora ingènuament el fet colonialista castellà sobre els Estats de la Corona d’Aragó i que, des d’aquesta ingenuïtat, se sorprèn del fracàs de les temptatives d’unió política dels Estats de Portugal i Espanya:
 
¿Por qué en los años en que se forjaron la unidad alemana e italiana los proyectos de unidad peninsular no pasaron de ser una mera utopía? ¿Por qué no encontraron una auténtica base popular que los apoyara, ni la iniciativa de hombres capaces de llevarlos a cabo? ¿Por qué no pudieron nunca pasar de un círculo minoritario de intelectuales y políticos?5

La resposta a aquestes qüestions seria senzilla si es tingués present que a) els pobles alemany i italià pertanyen en gran part a nacions unitàries mentre que a la Península Ibèrica conviuen nacions diferents, b) els pobles volen crear Estats i els portuguesos no volien prescindir del propi Estat i c) els castellans no volien realment unificar políticament la Península Ibèrica en termes federals sinó en clau colonialista. Si ignorem tots tres paràmetres, com fan l’autora del text anterior i altres historiadors, les preguntes s’amunteguen a sobre de la taula i les respostes converteixen l’iberisme en un projecte minoritari i anecdòtic.
 
Un seguidor de les tesis de López-Cordón, l’historiador José Antonio Rocamora, remarca la tesi de l’iberisme en termes de projecte d’unificació de Portugal i Espanya a la manera alemanya i italiana i com a solució per a resistir la competència de francesos i anglesos i així restituir el paper preponderant de totes dues metròpolis perdut al món. En el seu article “Un nacionalismo fracasado: el iberismo” publicat al 1989, Rocamora fa gala d’una ingenuïtat nacionalista aclaparadora:
 
Hay que señalar la aparición de la burguesía, clase adinerada y culta, dispuesta a poner los intereses de la nación por encima de los de la monarquía, mediante una ideología política a la que aparece íntimamente ligada al iberismo, el liberalismo.
Pero no es menos importante la pérdida de la mayoría de los territorios ultramarinos de Portugal y España, empequeñeciendo a los dos estados y llevando a la mente de muchos liberales ibéricos la idea de una unión de los dos países, que los sacase de su postración para devolverlos a un puesto de potencia mundial.
El planteamiento de esta unión se hizo -y se haría en adelante- concibiéndola como un acto pacífico y previamente consensuado en los dos países. El iberismo, pues, ha de ser considerado como un nacionalismo, equiparable al alemán o al italiano -a cuyo proceso unificador prestó gran atención- y en modo alguno imperialista, aunque existiesen en España actitudes imperialistas hacia Portugal de personalidades no iberistas, o actitudes más ambiguas en las que parece latir cierto irredentismo.
Fenómeno burgués, el iberismo no caló en las masas ibéricas -que tenían preocupaciones más acuciantes-, y se estableció fundamentalmente en las ciudades. A esta escasa extensión del iberismo cabe sumar una escasa profundización del iberismo en las personas que lo defendieron, que en su mayoría antepusieron claramente sus intereses políticos particulares a los intereses del iberismo.6

L’exposició de Rocamora, construïda des de la perspectiva ingènua que prescindeix de la realitat del colonialisme castellà vigent sobre els Estats ocupats i desmantellats de la Corona d’Aragó, i així tampoc no encerta a interpretar una Castella colonialista respecte als portuguesos, incorre en contradiccions evidents quan ens anuncia que els portuguesos sovint menyspreaven el programa iberista:
 
El iberismo es además una especie de último recurso -sobre todo en Portugal- al que sólo se acude en momentos críticos, y que al ir retornando la normalidad, es pronto olvidado.7
 
Mientras los federales españoles hacían gran hincapié en la federación ibérica, los portugueses tendían a desvalorizarla, encuadrándola dentro de ese gran marco federal.8

Si l’iberisme és un projecte compartit per portuguesos i espanyols, però els portuguesos prescindeixen sempre que poden i només hi recorren com a solució d’última hora en moments crítics, potser hauríem de deduir que l’iberisme és en realitat una qüestió purament castellana.
 
Per una altra banda, Rocamora defineix l’iberisme com un concepte polític burgès i liberal però en la realitat observem, segons que ens informa el mateix Rocamora i ens havia dit abans López-Cordón, que, quan els liberals assoleixen el poder polític, tant a Portugal com a Espanya, l’iberisme s’esvaeix.
 
Si las noticias de planes ibéricos en el exilio son abundantes, no sucede otro tanto en la Península. La instalación en España y Portugal en 1820 de sendos gobiernos liberales no supuso ningún avance en sentido iberista. Varias razones pueden explicarlo: la existencia de un contencioso hispano-portugués en la Banda Oriental del Uruguay (contencioso tanto más absurdo cuando los gobiernos no ejercían un dominio efectivo sobre el área en cuestión), el interés de Francia e Inglaterra por mantener un statu quo en la Península que les permitía ejercer una fuerte influencia, así como la oposición tajante de la Santa Alianza a los regímenes liberales son varias de ellas. Además, dentro de Portugal, los afectos a España eran un reducido grupo de liberales, cuyo margen de actuación estaba limitado por los absolutistas, los liberales conservadores y por la Corte, establecida en Río hasta 1821.
 
Aunque el Gobierno español estaba dispuesto a realizar la unión ibérica, el portugués se mostró reacio hasta para formalizar una alianza, y con un hábil doble juego del ministro de Negocios Extranjeros, se aproximó a Inglaterra.9

I més endavant,
 
Afirmados en el poder los liberales, el iberismo deja de ser para ellos un asunto de importancia.10
 
Si l’iberisme és un projecte compartit per burgesos liberals portuguesos i espanyols, però els liberals prescindeixen de l’iberisme un cop governen, potser hauríem de deduir que l’iberisme és alguna altra cosa. Jo proposo que despertem a la realitat de la voluntat colonialista castellana respecte a Portugal per a explicar el fracàs, en última instància, de totes les temptatives federalistes i, en conseqüència, de l’iberisme perquè l’essència de l’iberisme propugnat pels castellans és colonialisme i no pas federalisme. Només des d’aquesta perspectiva d’interpretació, podrem entendre per què les temptatives d’unió dels dos Estats al segle XIX, Espanya i Portugal, van fracassar. Aquesta interpretació no exclou que l’iberisme pogués ser republicà o monàrquic, federalista o centralista, econòmic o cultural. De fet podia ser qualsevol cosa mentre no deixés de ser colonialisme castellà.
En llur exposició “La unión ibérca. Apuntes histórico-geográficos en la segunda mitad del siglo XIXpublicat al 1997 alBoletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, Beatriz Peralta García i Valentín Cabero Diéguez recorren a raons de tipus econòmic per a explicar l’aparició del pensament iberista:
 
La primera manifestación que a favor de la teoría iberista encontramos en la prensa regional y salmantina aparece ligada a planteamientos de carácter económico, principalmente comercial. El Centinela del Pueblo transcribe bajo el encabezamiento de “Unión Ibérica” un artículo tomado de un periódico portugués en el que se defendía el proyecto de unión de España y Portugal bajo una perspectiva económica. Esta idea de un nacionalismo de cuño progresista se basa en la defensa de un intercambio cultural, pero, sobre todo, comercial entre dos países a partir de la navegación de los ríos Duero y Tajo y de la construcción del ferrocarril.11
 
Certament, els governs portuguès i espanyol van negociar durament convenis de col·laboració per a millorar les comunicacions i les infrastructures comunes per tal d’aconseguir una més gran eficiència en les relacions comercials i industrials i, així, poder competir amb les potències dominants a Europa. Aquestes negociacions van culminar al 1866 en la signatura d’un conveni per a facilitar les comunicacions entre tots dos regnes, Portugal i Espanya, que es va signar a Lisboa el dia 27 d’abril de 1866. Entre altres coses, aquest conveni preveu:
 
Cada una de las dos altas Partes contratantes se obliga á ponerse de acuerdo con la otra para llevar á efecto el empalme en las fronteras respectivas de las vias férreas que construya en dicha dirección; debiendo terminarse á la mayor brevedad la línea que ha de poner en comunicación las capitales de ambos Reinos pasando por Badajoz. Los dos Gobiernos procurarán facilitar y acelerar el enlace de las dernas líneas hasta donde sea posible, conciliando los intereses de ambos Estados.
(...) Tan luégo como quede concluido y abierto completamente á la circulación el camino de hierro de Madrid á Lisboa se darán por fenecidos el Convenio de 31 de Agosto de 1835 y el reglamento de 23 de Mayo de 1840, relativos á la navegacion del Duero , observándose en su lugar las reglas siguientes: Los españoles y los portugueses podrán transitar libremente por el Duero en toda la extension navegable de dicho rio con sus respectivas embarcaciones.
(...) En la navegacion del Tajo y de cualquiera otro de los ríos comunes á ambos países, cuando llegue á establecerse, se observarán las reglas dictadas para la del Duero , creándose los depósitos en los puntos que se consideren más convenientes por los dos Gobiernos.12

Podem afirmar sens dubte que les relacions comercials entre Portugal i Espanya es trobaven al 1866 en un moment àlgid. La signatura del tractat entre tots dos Estats per a facilitar les comunicacions demostra un important es­perit de col·laboració mútua, però si concloguéssim aquí l’exposició no faríem sinó oferir una interpretació molt limitada de la situació pel que fa a una veritable integració política de tots dos països i de la concepció iberista que la sustentaria.
 
Un mínim de curiositat ens permet descobrir que el govern espanyol va signar amb molts altres Estats molts altres convenis igualment encaminats a garantir les comunicacions i les relacions comercials, sense que això signifiqués una política d’integració de les estructures polítiques i, molt menys, cessió de sobirania. El dia 30 de març de 1868, Espanya va signar a Madrid un tractat de comerç i de navegació amb la Confederació de la Alemania del Norte y la Union Aduanera y Comercial, on s’estipula que:
 
Artículo 1: Habrá entre todos los Estados de las dos altas Partes contratantes plena y entera libertad de comercio y navegación. Los súbditos de cada una de ellas gozarán en el territorio de la otra de los mismos derechos, privilegios, favores, inmunidades y exenciones de que gozan actualmente y gozarán en adelante en materia de comercio y de navegación los súbditos de la nación más favorecida.
 
Articulo 2: Los súbditos de cada una de las dos Partes contratantes tendrán recíprocamente en los Estados y dominios de la otra la misma facultad que los nacionales para entrar con sus buques y cargas en todos los puertos y ríos que estén ú fueren abiertos á la navegación de todas las naciones; para viajar, residir y comerciar tanto al por mayor como al por menor (...)
 
Podríem citar aquí també el Tratado celebrado entre España y Dinamarca para asegurar á los buques españoles el libre tránsito por el Sund y por los Belts, firmado en Madrid el 25 de Febrero de 1860, o el Tratado de comercio y navegacion celebrado entre España y Turquía, y firmado en Constantinopla el 13 de Marzo de 1862, o el Tratado de amistad, comercio y navegacion ajustado entre España y China, y firmado en Tien-Tsin el 10 de Octubre de 1864, o tants i tants convenis per a regularitzar les comunicacions postals i telegràfiques amb múltiples Estats del món, o tants i tants convenis per a regularitzar infinitat de matèries que relacionen Espanya amb múltiples Estats del món. D’aquests convenis no hem de deduir cap pretensió federalista sinó simplement una voluntat d’establir relacions polítiques i econòmiques beneficioses.
 
Quan arriba el moment de la veritat i Espanya seu a la taula de les negociacions per a cedir sobirania en favor d’un Estat federal construït de comú acord amb un tercer Estat, el que veiem en realitat és, al segle XIX, que el nacionalisme castellà es tira enrera. Això és el que va succeir entre Portugal i Espanya a partir de 1868 quan l’anomenada Revolució Gloriosa va enderrocar la reina Isabel II i els liberals espanyols van voler substituir-la per un rei de la dinastia portuguesa dels Bragança per a, així, crear un regne comú lluny de les formes absolutistes clàssiques amb què la dinastia dels borbons havia governat Espanya des de 1714. En les negociacions per part espanyola, encapçalades per Salustiano Olózaga, Fernández de los Ríos i el general Prim, es va proposar la corona a Ferdinand, príncep de Saxe-Coburg i Gotha, casat amb la reina Maria II, pares del rei vigent de Portugal Luiz I de Bragança. El fet que els negociadors espanyols oferissin la corona al pare del rei de Portugal, un personatge retirat de la vida pública, i no pas al rei vigent, demostra ja una certa desconfiança en tot l’assumpte. Ferdinand va acceptar l’oferiment però amb la condició que el parlament i l’exèrcit del regne comú nascut de la unió de Portugal i Espanya tinguessin seu a Lisboa. Els negociadors espanyols van negar-se a acceptar-ho i Ferdinand va retirar llavors la condició de la seu portuguesa del parlament. Atès que els espanyols no volien que l’exèrcit tingués el comandament a Lisboa, les negocia­cions es van trencar.
Vet aquí, doncs, que el nacionalisme castellà no accepta cedir allò que realment considera essencial en la vida política. Pot cedir el parlament (grans demòcrates!) però no cedirà l’exèrcit. Liberals o no liberals, monàrquics o republicans, no importa. En el fons de l’assumpte, l’iberisme espanyol es basava en els mateixos criteris colonialistes que continuaven aplicant-se llavors (com avui) en contra de la llibertat dels Estats extingits de la Corona d’Aragó. Portugal havia de ser la següent víctima però l’estratègia d’assimilació a través de la unió monàrquica (que tan bons resultats havia donat en el cas dels Reis Catòlics), ara va fracassar.
 
Les explicacions per raons econòmiques per a interpretar l’iberisme són perfectament vàlides però sempre pecaran de parcialitat, i a més d’ingenuïtat nacionalista en ignorar la voluntat colonialista dels castellans que llavors, com avui, es manifestava plenament sobre els Estats de la Corona d’Aragó.
Així doncs, és des d’aquesta perspectiva ingènua d’un nacionalisme castellà, assumint sense crítica el suposat dret vigent dels castellans a dominar militarment els Estats de la Corona d’Aragó, que trobem textos que parlen d’explicacions econòmiques, interessos particulars minoritaris i tendències monàrquiques anacròniques per a justificar el fracàs de la unió dels Estats portuguès i espanyol. Textos que no entenen com a cosa natural que els portuguesos desconfiessin i volguessin conservar la sobirania. Quan Rocamora descriu l’iberisme en termes de “un acto pacífico y previamente consensuado” i un nacionalisme “en modo alguno imperialista”, salta a la vista una notable ce­guesa sobre la realitat de l’esperit colonialista dels castellans i que un mínim de curiositat sobre la bibliografia del moment ens permet discernir. A tal efecte, llegim per exemple la Historia de la civilización española desde la invasion de los árabes hasta la época presente de l’historiador Eugenio de Tapia, escrita al 1840, pel que fa a la descripció de la unió de Portugal als dominis de Felip II de Castella esdevinguda al 1581. Molt lluny de qualsevol visió fraternal, Tapia escriu:
 
Otro suceso glorioso del reinado de Felipe II fue la conquista y agregación del reino de Portugal al de Castilla. Esta expedición merecía, como dice con fundamento M. Watson, la grande atención y los considerables gastos que en ella empleaba el monarca español. Los portugueses por su floreciente comercio y los descubrimientos que habían hecho en las regiones más distantes del globo, ocupaban un alto lugar en la consideración de las otras naciones de Europa. Además de los establecimientos formados en África, y en las islas adyacentes, habían doblado el cabo de Buena Esperanza, descubierto nuevas tierras hasta entonces desconocidas, y fundado en ellas colonias con objeto de extender su comercio. Además de estas adquisiciones hechas en Oriente, habían llevado sus armas a las regiones de América fundando la rica colonia del Brasil.
 
Es pues de la mayor importancia para la corona de Castilla, la agregación de aquella parte de la Península, así por el aumento de sus intereses materiales, como por el sistema de unidad y poder compacto que de este modo recibían los estados españoles.
 
(...) Si éste [el monarca castellano] hubiera establecido entonces la corte en Lisboa para atender desde allí a los dominios peninsulares y a los establecimientos de ultramar, no se hubiera perdido el reino de Portugal en el siglo siguiente, y la nación española habría sido una gran potencia marítima con los elementos que tenía entonces, asegurándose por este medio las relaciones políticas y mercantiles entre la metrópoli y las colonias.13

Com podem apreciar a la cita, Tapia inter­preta la dominació del regne de Portugal en termes clarament nacio­nalistes. Les expressions conquesta i agregació de­mostren ober­tament el tipus de relació internacional que un nacionalista castellà espera al 1840 de la relació entre veïns. Per una altra banda, Tapia fa servir l’expressió estats espanyols i nació espanyola per a referir-se també al regne de Portugal.
 
Si els portuguesos són espanyols i Portugal ha de ser agregada a Castella, resulta evident que Eugenio de Tapia ha extrapolat la seva consciència nacional castellana al conjunt de la Península Ibèrica, circumstància que demostra malaltia espongiforme en una mentalitat nacionalista que ja no accepta els límits propis i específics de la nació castellana. En haver assumit que aragonesos, balears, catalans i valencians són espanyols en tant que han estat conquerits i agregats a Castella (malaltia), l’agregació de Portugal a l’i­maginari nacional castellà converteix la nació castellana en una nació peninsular (malaltia).
 
Aquest pensament apareix també en la obra de l’historiador més important del segle XIX, Modesto Lafuente:
 
Para nosotros lo importante de la conquista de Portugal fué haberse completado con ella la grande y laboriosa obra de la unidad de la península ibérica, tantos siglos ansiada, e intentada por tantos y tan heroicos sacrificios. Desde Rodrigo el Godo nadie hasta Felipe II había podido llamarse con verdad rey de toda España. De la hija de un rey de Castilla había venido en el siglo XII la emancipación de Portugal y su erección en reino independiente. De la hija de un rey de Portugal vino en el siglo XVI a un rey de Castilla el derecho de reincoporar a su corona lo que en otro tiempo había sido parte integrante de ella. (...)
 
Hubiéramos no obstante que esta reincorporación de los pueblos destinados por su común origen a ser hermanos, o por mejor decir, a ser uno mismo, hubiera podido hacerse por medio de enlaces dinásticos (...) Pero Felipe II y sus sucesores no tuvieron ni la prudencia, ni el tacto, ni acaso el propósito de captarse las voluntades de los portugueses, de identificarlos con la nación antigua, de hacerlos castellanos y españoles, de dulcificar la pérdida de su independencia con el buen tratamiento y consideración...14

L’historiador més representatiu de l’Estat espanyol al segle XIX, aquell que tots reconeixen com el més important del moment, ha escrit que voldria que els portuguesos haguessin estat fets castellans i espanyols. Textos d’aquesta mena confirmen la meva tesi que l’iberisme castellà no és més que nacionalisme castellà malaltís.
 
Podríem recollir més cites en aquest sentit però no serà necessari. En la interpretació dels plantejaments iberistes, els autors contemporanis ignoren la realitat colonialista de l’Estat castellà (esdevingut espanyol) nascut al 1714, com ignoren també la càrrega extremadament exaltada de nacio­nalisme que demostren els castellans (esdevinguts espanyols) després d’haver vençut els francesos al 1813.
 
És en aquest context nacionalista radicalment exacerbat que cal explicar el projecte iberista, exacerbació especialment intensa sobretot a partir del moment en què Espanya començarà a perdre les colònies d’ultramar. No es tractarà de resistir la competència d’anglesos i francesos, sinó de perpetuar la vigència del domini, la vigència de la força, la vigència d’una política de relacions internacionals basada en l’imperialisme.
 
Vet aquí el que significa l’harmonia entre pobles per a un iberista castellà de finals del segle XIX:
 
La unión de Portugal y España es el renacimiento de nuestras glorias, la felicidad de dos pueblos y la más elocuente página de nuestra historia de grandezas (...). La unión ibérica no es ya un deseo irrealizable, es necesidad política que se impone y cuyos resultados prácticos, tan regeneradores como seguros, cambiarán la faz de la Península. Esto es evidente; la Península, por su situación, por la extensión de sus costas, por ser dueña del Mediterráneo y del Atlántico, unidos por el Estrecho de Gibraltar, podría con una buena escuadra ser invencible por mar como lo es por tierra (...).
 
Unidos Portugal y España, creada su defensa marítima y conocido el indomable carácter de sus hijos, cuyo valor y arrojo no tienen semejanza con el de ningún pueblo; convertida de este modo nuestra patria en nación de primer orden, podría conservar su libertad y su independencia, acaso amenazada, mantendría á raya el orgullo de otras naciones, llegando á ser, como otras veces, la cabeza de Europa.15

El procés de conquesta ideològica castellà adreçat contra Portugal perseguia bàsicament convertir aquell país en una nova colònia castellana per a així satisfer els impulsos de l’esquizofrènia (aquella inicial síndrome d’Estocolm) heretada dels romans i convertida ja en essència pròpia (síndrome espongiforme). Les raons d’un comportament intel·lectual en aquests termes haurien d’escapar a tot interès filosòfic o historiogràfic ja que, en l’absurd de la pretensió nacio­nalista dels castellans, entren de ple en el terreny d’una simp­­tomatologia frenopàtica, però aquí calia deixar-hi cons­tància per a reclamar allò que, tot i ser evident, ningú no descriu: la continuïtat de l’ocupació militar dels territoris de la Corona d’Aragó.
 
Si realment interessés la qüestió de la unió política d’Espanya i Portugal, els castellans haurien de començar per reconèixer el valor de les paraules de José Marchena (1768-1821). En la seva obra, Avis aux espagnols, escrita en francès al 1792 durant el seu exili a París, el primer dels iberistes castellans incitava el poble espanyol a seguir l’exemple dels revolucio­naris francesos i rebel·lar-se contra el poder monàrquic absolutista vigent al país. En un paràgraf d’aquest text podem llegir una crida al tipus de govern que, precisament, els castellans poques vegades han volgut assumir i que, de manera implícita, significa el reconeixement de la sobirania del poble català:
  
La Francia necesitaba de una regeneración; la España no necesita más que de una renovación. Esta verdad sólo pueden contestarla los charlatanes de política que no saben que las Cortes de Aragón y de Cataluña eran el mejor modelo de un gobierno justamente contrapesado.16

Ho deia Marchena i ho deia també Baruch Spinoza, un dels promotors universals de la democràcia:
 
Aquestes normes, establertes per unanimitat, van romandre inviolables per un temps increïblement llarg, anant sempre aparellades la fidelitat dels reis als súbdits i dels súbdits al rei. Quan, tanmateix, el regne de Castella va passar per herència a Ferran, el primer que va ser anomenat “el Catòlic”, van començar els castellans a envejar aquesta llibertat dels aragonesos. D’aquí que no paressin de demanar al mateix Ferran que rescindís aquells drets.17
 
 
1 Josep M. Torras i Ribé., Felip V contra Catalunya. Rafael Dalmau, Editor. Barcelona, 2005. p. 245.
2 Joan Cavaller, Ibers. Antecedents jònics i fonament nacional de Catalunya (Part 2). Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya. Barcelona. No­­ve­m­­bre, 2008. Són pocs els historiadors que escaparan a aquest propòsit. vid. Eugenio de Tapia, Historia de la civilización española desde la invasion de los árabes hasta la época presente. Imprenta de Yenes. Madrid, 1840. Vol. 1. p. 6
3 Ibid.
4 Maria Victoria López-Cordón, El pensamiento político-internacional del federalismo español. Editorial Planeta. Barcelona, 1975. p. 172.
5 Ibid
6 José Antonio Rocamora, “Un nacionalismo fracasado: el iberismo” a la Revista Espacio, Tiempo y Forma. Serie V, Historia Contemporánea, núm. 2. UNED. Facultad de Geografía e Historia. Madrid, 1989. pp. 29-30. L’autor ha desenvolupat aquestes tesis en treballs posteriors: El nacionalismo iberista (1808-1936), “Causas do surgimento e do fracaso do nacionalismo ibérico” (a Análise Social, Revista do Instituto de Ciências Sociais da Universidade de Lisboa, núm. 122, Lisboa, 1993), i El nacionalismo ibérico: 1792-1936 (Universidad de Valladolid, 1994).
7 Ibid. p. 30
8 Ibid. p. 43
9 Ibid. pp. 30-31
10 Ibid. p. 33
11 Beatriz Peralta García i Valentín Cabero Diéguez, “La unión ibérca. Apuntes histórico-geográficos en la segunda mitad del siglo XIX.” alBoletín de la A.G.E., núm. 25, 1997. p. 18
12 Convenio celebrado entre España y Portugal para facilitar las comunicaciones entre ambos Reinos, firmado en Lisboa el 27 de Abril de 1866. Articles 1r, 5è i 6è.
13 Eugenio de Tapìa, Historia de la civilización española desde la invasion de los árabes hasta la época presente. Vol. 3. Imprenta de Yenes. Madrid, 1840. pp. 102-103
14 Modesto Lafuente, Historia General de España. Vol. 15. Establecimiento Tipográfico de Mellado. Madrid, 1855. pp. 265-266.
15 Francisco Salmerón Martínez, “Iberismo”, La Justicia, 28-VI-1891. Citat per Manuel Suárez Cortina, El krausismo, la república y la “España regional” en el siglo XIX. Universitat Jaume I. Castelló de la Plana, 2004. p. 194.
16 José Marchena, Aviso al pueblo españolal volum Obras literarias de D. José Marchena (El Abate Marchena). Imprenta de E. Rasco. Sevilla, 1892.


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici