Salvador Cardús. El dit i la Lluna

AVUI 28.02.2010

A l'hora d'observar els fets, sempre procuro tenir present el vell proverbi xinès: "Quan el savi assenyala la Lluna amb el dit, l'imbècil es queda mirant el dit". I avui és un dia per tenir-ho molt en compte. Les consultes en una vuitantena de poblacions i a tres-cents mil catalans sobre la independència de Catalunya no són la Lluna: són el dit. Els vots, la participació, els resultats, són un gest extraordinàriament important i insòlit que en la seva segona edició, el 13 de desembre, ja va convocar l'atenció de mig món. Des de l'encert d'Arenys de Munt, amb la tercera convocatòria d'avui i la quarta ja anunciada per al 25 d'abril, les consultes representen un canvi de registre de conseqüències encara ara imprevisibles en el camí cap a la independència de Catalunya. Però atenció: l'important és allò que assenyalen, no la foto fixa que alguns en voldran fer.

LA PRIMERA I MÉS IMPORTANT CONSEQÜÈNCIA d'aquesta constatació és que no seria raonable confondre els resultats de la consulta amb la voluntat, o amb tota la voluntat política d'independència dels catalans. Tot just s'acaba d'entrar en un procés fonamental per desdramatitzar i descriminalitzar la idea d'independència. Es tracta, principalment, de fer notar a tota la ciutadania que la pregunta per la independència és possible i legítima. Que els catalans es poden permetre la llibertat de pensar en la independència. Que no han de tenir por dels propis somnis. Que hom es pot donar permís per imaginar allò que durant tant de temps i per a tanta gent ha estat prohibit. Que s'ha acabat el temps de "ja m'agradaria, però no és possible", restricció mental que ha estat -i segueix sent- el veritable obstacle per seguir avançant en l'únic i genuí camí de l'emancipació nacional. En el fons, les actuals consultes han de ser enteses com un tribut pòstum a l'impressionant vers de Miquel Martí Pol, aquell "Tot està per fer, i tot és possible", que va sembrar amb generositat i que ara ha germinat en tants esperits. Aquesta és l'autèntica jaculatòria -ara els multicultis en diuen mantra- de les consultes independentistes!

L'INSTRUMENT SIMBÒLIC d'aquest desacomplexament, d'aquest alliberament de les pors tan llargament covades, és la repetició del principal gest del ritual democràtic: un vot dipositat a l'urna. Es tracta, només, d'una representació, d'una simulació. No és, en realitat, un vot en el sentit fort de la paraula, perquè no té poder de coacció. No té l'aval de qui ostenta la veritable capacitat de coacció legítima, que és l'Estat. Però, pel fet d'atrevir-se a repetir el gest sagrat de la democràcia, i com més es faci repetint les garanties pròpies del mecanisme autèntic per evitar que sigui un escarni, més es converteix aquesta simulació en un veritable acte subversiu, en un desafiament d'una gran força rupturista.

DES D'AQUESTA PERSPECTIVA, ja es veu que el resultat en si mateix no és el més important. Les condicions de les convocatòries no són les mateixes, per a bé i per a mal, del que podria ser un veritable referèndum per la independència. Els favorables al sí no disposen dels mitjans i els suports que tindrien en un plebiscit formalment convocat. Però els defensors del no, lògicament, tampoc no participen del debat tal com ho farien si anés de debò. I no ho fan perquè als partidaris del no, de moment, els surt més a compte amagar-se sota les faldilles de l'Estat que protegeix la seva renúncia. El dia que vagi de veres, prou que es faran sentir! Per tant, els resultats no fan la foto finish de l'independentisme, sinó de l'estat actual d'un procés de revolta política en permanent evolució. I la foto d'aquesta nit sortirà, inevitablement, borrosa. Aniria bé, per tant, que passi el que passi, dilluns ningú es confongués en la valoració dels resultats, començant pels mateixos organitzadors.

I QUÈ ASSENYALEN, DONCS, LES CONSULTES? On és la Lluna que el savi ens vol fer descobrir? Doncs el que és fonamental en tot aquest moviment és, precisament, aquest nou desvetllament nacional després d'una llarga letargia. L'ebullició arreu del país és un fet del qual no és segur que es tingui encara una consciència prou clara. En part, perquè als mitjans de comunicació els manca informació. En part, perquè encara no saben quin valor donar-li. Però també perquè els qui s'adonen de què va dissimulen i esperen que passi la rierada o que arribi l'oportunitat d'aturar-la. Tal com denunciava aquesta setmana Vicent Partal a Vilaweb, a Joc brut, hi ha indicis seriosos que l'independentisme serà combatut amb les pitjors armes.

AQUESTA REVOLTA NO TÉ INTERLOCUTORS ben definits i desborda absolutament les plataformes coordinadores o els caps més visibles. Els perfils dels voluntaris i dels assistents als actes que aquests dies es multipliquen arreu del país, d'altra banda, no són els que coneixíem en aquests ambients: la confluència de gent jove, dones i gent gran; de professionals de tots els àmbits i nivells; la pluralitat d'orientacions ideològiques, fan pensar que s'està formant un nou corrent central, que ja no passa pel centre polític definit pels partits clàssics, sinó que ha desbordat els cursos habituals i busca noves lleres. Vull dir que l'independentisme que arriba no tan sols desplaça el centre del paisatge polític de sempre, el que coneixíem fins ara, sinó que n'està creant de nous políticament verges i que no sabem, encara, qui els poblarà.

UNA DE LES PRINCIPALS CLAUS DE L'ÈXIT de les consultes és que s'ha produït un canvi radical d'estratègia política que havia estat hegemònica al nostre país, i que consistia a buscar la força en l'ambigüitat. Es tractava d'utilitzar una terminologia que no espantés ningú amb el supòsit ingenu que això permetria aconseguir grans majories. Expressions del tipus "sobirania compartida", "segona transició" o "dret a decidir", obviaven la paraula final i que hi era implícita, la independència. Però el cert és que l'ambigüitat ha estat el gran fracàs de l'estratègia de reconstrucció del nacionalisme català des de la Transició fins ara, abocat a un progressiu desdibuixament dels horitzons i a la deserció corresponent per fatiga crònica. Ara, en canvi, es parla clar. Ara tothom entén què es discuteix, bé sigui per anar-hi a favor o en contra. I la sorpresa és que això sí que està creant un corrent d'opinió central, amplíssim i d'una gran solidesa.

PROBABLEMENT, ELS IMBÈCILS DEL PROVERBI xinès, demà estaran discutint els percentatges de participació. Els qui vulguin veure la Lluna, en canvi, avui hauran descobert que aquest país té un nou futur.