Carme J. Huertas. Ibèric no és sinònim d'espanyol

El terme iber ha estat utilitzat, reiteradament, per tots els grups polítics i estaments socials. Tot i que aquesta voluntat és molt antiga, ha estat en l’època actual quan s’ha aconseguit un alt grau d’eficàcia, sovint amb idees simplistes que amaguen una complexa trama ideològica. Trobem força casos en els quals les interpretacions han estat hàbilment manipulades, mitjançant un canvi de terme o argumentant conclusions que serien de fet difícilment justificables en base a una investigació objectiva.

Si en busquem l’origen, veurem que els primers de tots en aplicar aquesta mateixa estratègia amb finalitats polítiques van ser els creadors del terme iber: els romans. Si bé és cert que, abans que els romans, els grecs havien aplicat el terme Iberia a un territori o regió geogràfica, mai no van aglutinar els pobles d’aquest territori sota la denominació iber; tot el contrari, van fer l’esforç d‘investigar i delimitar els noms amb els quals els diferents pobles es denominaven ells mateixos. Els romans, en canvi, van passar per alt el sistema grec i van simplificar la pluralitat amb una clara intenció imperialista. Van imitar els grecs, utilitzant el terme Hispània en lloc del de Iberia, però amb el matís de fer-lo extensiu del territori a les seves gents. Així, tota la península va quedar dividida en dos: la Hispània Citerior i la Hispània Ulterior. Si pensem en com era la vida fa dos mil tres-cents anys, resulta d’una gosadia increïble agrupar, amb un sol terme, entitats que eren absolutament dispars.

Els romans sabien perfectament que els pobles eren heterogenis: adoraven diferents déus, seguien rituals diferenciats, tenien costums funeraris i tradicions allunyades en quant a concepció; la llengua i escriptura eren pròpies a cada unitat territorial; l’estructura social era també diversa segons les regions. De tant en tant en els escrits dels historiadors clàssics es parla, fins i tot, de diferents races o ètnies. Per tant podem afirmar que va ser una gosadia l’aglutinació plural, perquè l’ambició política que s’amaga darrere la ignorància de la diferència, és una tàctica encara vigent: allò que no es veu, perquè no es vol veure, no existeix i, per tant, no té drets ni raó per debatre’s. Els romans van aplicar sistemàticament una política agressiva d’integració, amb trasllats en massa de poblacions, amb les quals aquells que acceptaven les seves condicions rebien el premi de convertir-se en ciutadans romans; la resta eren bàrbars i el seu destí era l’esclavatge.

Si a això afegim que la conquesta comportava passar per l’espasa tots aquells que posessin la més mínima resistència, comprendrem l’efectivitat del mètode: la romanització va significar l’extermini de la Cultura Ibèrica. Això no ens ha de sorprendre, perquè si els romans no havien tingut la deferència de voler veure la diversitat cultural, ¿per què havien de fer l’esforç de respectar-la? Tot plegat es va enregistrar com una gesta heroica, perquè ja se sap, la història l’escriuen els vencedors.

Després de la romanització el terme iber va deixar de preocupar; els romans havien fet la feina tan ben feta que ningú no recordava què significava el terme. Van passar els segles. Tot i la continuïtat dels aspectes culturals ancestrals, ancorats en la tradició popular, el punt de mira de tota l’Edat Mitjana, així com més tard al Renaixement i fins i tot al segle XIX amb el Neoclassicisme, va ser sempre la cultura clàssica grega i romana. Tal vegada per això, quan les troballes arqueològiques de finals del segle XIX replantegen el tema dels orígens i les fonts de la cultura material, i a falta també de mètodes de datació fiables, no es va dubtar a creure al peu de la lletra els textos clàssics. No ens ha d’estranyar que de bon principi, ningú pensés en una cultura autòctona, si no era com a resultat dels factors externs aportats per la colonització. De seguida es van buscar els referents equivalents a Grècia forçant unes derivacions que, més tard, van resultar anacròniques; les simples aparences o similituds no eren cronològicament coincidents.

Si intentem analitzar una mica més a fons les relacions entre arqueologia i política, el tema ens porta a parlar de política per veure fins a quin punt les dues àrees estan relacionades. És inevitable constatar que, en el vessant polític, la voluntat centralista ha estat una constant històrica. Sota els Àustries i més concretament durant el regnat de Felip IV, el comte-duc d’Olivares va aconsellar al monarca reduir els regnes de què es componia Espanya a l’estil i lleis unificadores de Castella. La dinastia Borbònica va dur a terme un munt de reformes absolutistes. Amb Felip V les constitucions i l’ordenament jurídic català van ser abolits. Ferran VII va derogar la Constitució elaborada per les Corts de Cadis. Els patrons centralistes dels Borbons es van recuperar amb la restauració de la monarquia amb Alfons XII, quan tornem a trobar la voluntat d’instaurar a tot el territori unes mateixes lleis, una mateixa llengua i una cultura única.

No podem deixar de mencionar el vessant social. Al llarg del segle XIX va ressorgir una consciència d’arrel històrica lligada al particularisme lingüístic i cultural. El redescobriment de la història va comportar l’explicació del present amb un sentiment nou de nació al voltant dels senyals d’identitat als quals la història concedia rellevància i raó de ser. El nacionalisme com a ideologia s’expandí dins el corrent liberal potenciat pel pensament romàntic. Cada nació va buscar les arrels històriques i es va centrar en l’estudi dels períodes més prestigiosos de cada comunitat. En aquest context, es va produir el descobriment de la Dama d’Elx, la peça clau que més tard s’acceptaria com a símbol i senyera del passat nacional.

Analitzem què va passar en altres branques de la ciència. El gran interès per la naturalesa que havia donat físics com Copèrnic, que havia suscitat un redescobriment de la ciència antiga, de les matemàtiques i la ciència empírica, havia donat lloc a la nova ciència. Kepler va demostrar l’ordre matemàtic de l’univers; Galileu la mecànica com a teoria del moviment. El racionalisme deductiu que, a partir d’alguns principis de raons encadenades permetia arribar a demostracions difícils, havia de canviar tota la concepció del món.

Com a exemple, és interessant aturar-nos un moment a considerar l’impacte de les teories de Charles Darwin, Alfred Russel Wallace i Jean-Baptiste Lamarck en tots els àmbits de la cultura europea del segle XIX. Un cop acceptat que l’evolució de les espècies no era una heretgia sinó un fet, i que el mecanisme responsable d’aquesta evolució era la selecció natural, es va caure en l’error de creure que aquesta evolució havia estat lineal. Tot i que la teoria de Lamarck, que defenia com a motor de l’evolució l’herència dels caràcters adquirits, és anterior a la de Darwin, va tenir unes conseqüències brutals sobre el debat del propòsit i el paper diví, on s’hi va encabir fins i tot el relat del Gènesis, amb la voluntat de demostrar que el fi de l’evolució era la producció de l’ésser humà al final dels temps geològics. D’aquesta manera, la cultura europea actual se situava al cim d’una piràmide. A la base, els pobles bàrbars prehistòrics. Els grecs i els romans eren, altra vegada, universalment acceptats com els propulsors de l’ascens evolutiu, cultural, social, econòmic. En aquest punt, els ibers eren un grup de tribus en transició en plena fase neolítica. I poca cosa més.

De la mateixa manera, seguint inconscientment aquesta nova línia de pensament, es va permetre la colonització i espoliació d’Àfrica sota la justificació que els pobres negres eren salvatges menys evolucionats que no havien sabut arribar al progrés assolit a Europa per incapacitat evolutiva (cultural i, segons determinats autors, genètica) i no eren capaços d’administrar-se. Veiem com altra vegada es copia el model romà imperialista del vini, vidi, vinxit, sense gaires escrúpols. Totes les barbaritats provocades pel l’home enfront d’una nova cultura, eren justificades històricament en nom del progrés i l’evolució.

Llavors, al segle XIX, ningú no qüestionava la legalitat de la rapinya que els espanyols havien dut a terme a Amèrica. Tampoc ningú no dubtava que els indis i els africans eren inferiors, d’alguna manera, als blancs europeus. Si calia fer alguna cosa, era convertir-los, impregnar-los i educar-los segons la cultura, el codi jurídic, administratiu i ètic imperant a Europa. La legislació napoleònica es va exportar a tot el món. Així es va iniciar un procés que encara dura, tot i que avui no hi ha qui s’atreveixi a dir públicament, tot i que el racisme és una lacra present, que la gent que ve d’Àfrica estigui menys evolucionada.

La història no és lineal, sinó cíclica. Aquest incís ens permet comprendre -que no significa justificar-, que en arqueologia - com ja hem vist que ha succeït en d’altres branques de la ciència-. la interpretació no hagi respost a raons històriques, sinó socials i polítiques. Estic convençuda que els historiadors seriosos no eren conscients d’haver mamat Darwin o Lamarck quan establien les seves teories sobre l’Espanya preromana.

Aquells qui, tossudament, van insistir a identificar models a l’altre extrem del Mediterrani per totes i cadascuna de les diferents manifestacions materials de la cultura iber que es localitzaven durant les excavacions, no s’adonaven que la seva valoració era una trista conseqüència de l’entorn i l’avenç de pensadors d’altres disciplines. No es buscaven pautes autòctones perquè no es creia en aquesta possibilitat. Allò no podia ser fruit de manufactura autòctona perquè ja ens ho havien repetit els romans mil vegades: els habitants peninsulars, tots, eren pobles primitius i poc civilitzats. Un exemple que hi escau és la referència que fa Estrabón (llibre III Geografía, capítol 18) del poc seny demostrat per uns presoners de guerra que, clavats en creus com era el costum romà, es van posar a cantar himnes de victòria. Però senyors, qui és el salvatge: aquell que clava un presoner de guerra en una creu o l’home que canta en la derrota? A vegades penso que el tarannà orgullós de poble que no es vençut malgrat que perdi, ens ha empaitat tota la història. Tenim mostres repetitives dels intents dels Trastàmara, dels Austríacs i Borbònics d’abolir constitucions, drets i furs, i més recentment els intents franquistes, i els intents altra vegada duts a terme per partits que es diuen democràtics, d’igualar diferències; l’any passat vam assistir astorats a afirmacions sobre la llengua i les llibertats que recorden a discursos anteriors, una constància que sembla afectar ambdues parts. No perquè sí, els catalans som un poble que tenim per diada nacional l’onze de setembre, la data d’una derrota…

Molts han estat, doncs, els historiadors que, sense voler, han caigut en la trampa política de confondre el terme iber amb conceptes que no hi tenen res a veure. Si ens fixem en els models teòrics del segle XX, als anys vint trobem dues corrents, una representada per Bosch Gimpera en defensa d’una teoria indigenista que defineix varies àrees culturals, i una segona representada per J. Cabré que representa el centralisme nacionalista, tractant la cultura ibèrica com a una realitat única.

Aquesta va ser la línia que es va imposar; la trobem expressada sobretot en els estudis apareguts durant el període posterior a la Guerra Civil. Veiem que va ser fàcil canviar el mot iber per hispà i, al seu torn, hispà per espanyol.

Aquesta tàctica es va repetir massa vegades: el tema resulta de veritat recurrent quan el tornem a trobar en la sublevació i el "alzamiento" que va iniciar la guerra civil l’any 1936. Ara ens semblen ridícules qüestions que, durant el franquisme, van tenir lloc amb absoluta serietat com la identificació del general Franco amb Viriato, o la voluntat de forjar paral·lelismes justificadors d’una pretesa unitat d’origen que calia extrapolar a una unitat de destí o futur.

L’ús que se n’ha fet, sovint sense cap límit de decòrum, es mostra explícitament en l’article d’Alberto del Castillo escrit en la dècada de 1940 al Diario de Barcelona, amb motiu de la recuperació de la Dama d’Elx, on utilitza sense manies el canvi de terme iber pel hispano; ja no parla de cultura sinó de nació; de raça; utilitzant un sentimentalisme de llagrimeta fàcil i d’exaltació españolísima; abusant de l’adjectivació i dels diminutius; barrejant la indígena amb la española; i arribant al final de l’article amb expressions grotesques com: la joia soberana retornada a la Patria, España, tu tierra. Dama de Elche, orgullo de España.

La substitució, com a director del Servei d’Investigacions Arqueològiques, de Bosch Gimpera, exiliat a causa de la seva visió agosarada i no escaient amb el règim franquista, per Martín Almagro Basch, historiador al servei del Caudillo, deixa palès el grau d’aplicació severa dels postulats polítics en l’arqueologia. Almagro Basch no tan sols va ignorar l’existència de la Generalitat sinó que va utilitzar l’eficaç i disponible mà d’obra militar per realitzar excavacions arqueològiques. Les Normativas del Servicio Nacional de Excavaciones Arqueológicas llavors definien l’arqueologia com a "gozo del espíritu" i convidaven a participar en les excavacions, sense cap sensibilitat per la metodologia ni la classificació, a tothom que es sentís motivat per l’emfatitzat discurs polític: "impulsados por el amor a nuestro pasado y a la historia de la patria".

Avui ja no hi ha dubtes de la utilització del passat històric per part del franquisme per reforçar el sentiment nacionalista. Aquesta tasca d’adoctrinament es va acomplir a fons: les anomenades revistes infantils van servir per sembrar en la ment verge dels infants, un catecisme on la religió catòlica es mostrava de manera vinculant amb l’exaltació patriòtica.

El caràcter militarista del nacional-catolicisme magnificava les qualitats militars dels cabdills indígenes, ressaltant el paper dels herois i de les ciutats assetjades com Sagunt i Numància, on la guerra era la sublimació de l’esperit patriòtic d’una raça bel·licosa i plena d’orgull. En aquest sentit, en la dècada de 1950 i les següents, l’església catòlica va tenir una influència decisiva en el canvi de conceptes per tal de poder ajustar-los a la moral eclesiàstica. Així es van atrevir a definir l’art iber com a prototip d’honor, bondat, caritat, fidelitat, submissió… Es va arribar a l’extrem de presentar els romans conqueridors com a cristians procedents de Roma, la capital del cristianisme i la capital de l’imperi.

Per si amb els còmics no n’hi havia prou, el tripijoc continuava als llibres de text on l’objectiu no era ensenyar Història sinó formar bons ciutadans al servei del règim. L’interès franquista era mostrar Castella com l’element aglutinant dels valors espanyols, per això es va institucionalitzar que la unió de Ferran II d’Aragó amb Isabel I de Castella, anomenats els Reis Catòlics segurament per allò tan "encertat" de l’expulsió dels jueus i la implantació de la Inquisició, no era altra cosa que tornar al seu lloc una unitat anterior, la dels celtíbers.

Així es va aprovar com si fos un Real Decret, una mentida històrica: els celtíbers eren la unió, i fins i tot més que unió la fusió, de dos pobles, els ibers i els celtes. Trobem una mostra digna d’anàlisi en el text "La visión imperial de la cultura ibérica durante la década de 1950", fragment del llibre Historia de España, manual escrit per Menéndez Pidal. Aquest és un bon exemple de fins on es pot arribar en aquesta línia manipuladora: l’historiador nega el valor de llengües que s’atreveix a asseverar que no existeixen. Precisament perquè costa de creure que un personatge com Menéndez Pidal, filòleg i gallec, consagrat a l’estudi de l’èpica medieval, no tingués notícies de la història dels segles anteriors, la seva utilització dels referents històrics em sembla raó de pes per afirmar sense reserves que era un historiador la interpretació del qual quedava supeditada a la ideologia política imperant. Menéndez Pidal va ser un investigador prostituït. Està clar que coneixia la literatura catalana medieval perquè va ser la font d’on va beure per dur a terme el seu estudi Cantar de Mio Cid, obra que va significar molts anys de la seva vida. Com a historiador havia de saber que les Corts Catalanes s’havien constituït al segle XIII; havia de conèixer Ramon Llull; segur que va llegir el Quixot on Cervantes fa extenses lloances de Tirant lo Blanc (Llibre escrit en català de València), el millor llibre de cavalleries escrit mai; no és creïble que no sabés que Ausiàs March (Valencià que escrivia els seus poemes en llengua catalana), juntament amb Petrarca, van ser els models del Renaixement castellà de Garcilaso de la Vega i els autors que el van seguir. El seu càrrec com a president de l’Academia Española va tenir un preu, massa alt ben mirat, perquè li va comportar el descrèdit posterior per la seva comunió amb determinades mentalitats.

Per altra banda, la tasca propagandística no va acabar aquí. Potser perquè els era més fàcil, van recórrer a l’imaginari col·lectiu a través de la pintura i, més eficaçment, en la literatura. Pel que fa referència al cinema, un dels mitjans de comunicació més efectius per aconseguir la transmissió d’idees polítiques, es va centrar directament en l’època dels Reis Catòlics. En les altres arts, no eren tan importants els detalls històrics com l’impacte i el sentiment de les obres. Concretament en la pintura, el tema preferit eren les batalles, els saqueigs i la mort dramatitzada dels herois. Tot i els esforços d’alguns autors per representar una iconografia correcta, en termes generals podem dir que la documentació arqueològica de la cultura ibèrica no es va tenir en compte.

Em sembla força interessant el tractament donat al món ibèric en el camp de la literatura. La novel·la de Vicente Blasco Ibáñez "Sónnica la cortesana" és una mostra que els models grecs eren més apreciats que els locals. El protagonista del relat és un heroi grec, tal vegada perquè li resulta més còmode a l’autor, ja que té a mà la informació de les fonts clàssiques, però molt probablement també perquè encaixa amb l’estil dels corrents filohel·lènics. Així mateix passa per alt els descobriments de la Dama d’Elx o del Cerro de los Santos i es concentra en un món imaginari forjat a partir de les descripcions d’Estrabon, Tito Livio i Silio Itàlico. L’escrit està farcit d’adjectivació, fet que provoca que les seves descripcions semblin cromos d’un àlbum infantil. En un altre sentit, en la novel·la "Ildaribal", Alfons Maseras no fa l’esforç de comprendre l’època on situa la trama; de fet el món ibèric és l’excusa per tractar un tema actual. D’aquesta manera, la narració s’allunya de la verificació històrica, caient en la trampa d’extrapolar la interpretació i aplicar-la al seu moment contemporani; utilitza l’opinió del narrador per exposar un punt de vista polític amb voluntat moralitzant; repeteix tòpics nacionalistes i busca la complicitat emotiva del lector creant paral·lelismes històrics fàcilment reconeguts per una part de la població però subtilment disfressats per tal d’aconseguir passar sense problemes la censura d’anys posteriors. Els fragments propagandístics trenquen el ritme de la narració i perjudiquen el valor literari, tot i que l’obra no manca de qualitat: Maseras sap adaptar el to narratiu segons toca en el relat, i els personatges tenen la psicologia treballada. La diferència entre els dos escriptors està bàsicament en l’heroi protagonista: mentre que Blasco Ibáñez es decanta clarament pel prototip grec, Maseras busca un protagonista local per tal de justificar una revolta contra l’invasor opressor, en una clara al·lusió a les circumstàncies que vivia Catalunya respecte al centralisme de Madrid. En el desenllaç d’Ildaribal, tenen una influència decisiva les doctrines cristianes primitives utilitzades amb finalitats propagandístiques; la unió de la fe amb el nacionalisme militant, va ser una actitud molt en voga la primera meitat del segle XX, present també en obres de finals del segle anterior com Ben-Hur de Wallace, Fabiola de Wiseman i Los últimos días de Pompeya de Walter Scott.

La importància de totes aquestes novel·les és que s’han mantingut en l’imaginari popular com a referent del món preromà fins quasi els nostres dies perquè la literatura del nostre país que va tractar el gènere de ficció es va centrar en altres períodes. Serà l’any 1998 quan l’editorial La Campana tregui la novel·la història "Els déus de la vall" de Rubèn Mettini. Tot i que la narració comença l’any 120 aC, aviat es centra, altra vegada, en la irrupció dels exèrcits romans i l’arribada dels primers cristians. La novel·la resulta decebedora, no tan sols perquè està plena de tòpics, sinó també perquè sembla un manual de costums a l’estil més ortodox. L’autor s’ha llegit un munt de llibres i es creu en l’obligació de demostrar-ho, deixant caure la informació a raig, sense dosificar. Tal vegada si hagués escollit l’estil directe, deixant que la informació fluís implícitament a través dels diàlegs, per comptes d’abusar de l’estil indirecte que resulta tan antipàtic, la història hauria aconseguit un ritme que ara no té. La lectura, així en sec, es fa antipàtica.

Així doncs, tenim que des del final de la Guerra Civil fins la restauració de la democràcia l’any 1975, per causa de la manipulació política però també per l’ús social i la transmissió cultural que se n’havia fet, es va mantenir una idea més o menys deformada del món ibèric que no es corresponia amb la investigació arqueològica. Cal puntualitzar que s’acceptaven i emfatitzaven els influxos itàlics i, evidentment en el llevant, els grecs, però es va passar molt per sobre d’aquella part dels estudis lingüístics, com els realitzats per Gómez Moreno, que feien referència a diversitat lingüística. Tot i no tenir prou material comparatiu, es tendia a rebutjar amb convenciment la teoria del basc-iberisme. Tampoc no van despertar simpaties les teories que parlaven de l’origen africà dels ibers. L’ambient anti-semita havia propiciat que no es reconegués el paper dels fenicis, decantant-se el resultat envers les postures filohel·lèniques.

Tot i l’avenç dels mètodes d’investigació, i d’alguns intents isolats com els de D. Fletcher Valls que parla de cultures materials diferents, i de A. García Bellido que rebutja les tesis celtistes, als anys seixanta i setanta el discurs teòric continuava en la mateixa direcció. J. Martínez Santa Olalla proclamava l’ètnia hispànica. A la dècada dels anys setanta, L. Pericot encara basava les seves interpretacions en els textos clàssics definint els ibers com de caràcter bel·licós i orgullós. Per altra banda, la visió Difusionista seguia servint de base per justificar la formació de la cultura ibèrica seguint un procés d’aculturació.

Al llarg del procés polític autonòmic, als anys vuitanta, encara es mantenia la tesis de la uniformitat social ibèrica com a grup cultural relativament homogeni, i es continuava utilitzant la cultura iber com a instrument polític, aquesta vegada buscant paral·lelismes i semblances culturals fàcils. El mateix ministre de cultura Solana, l’any 1983 en l’acte inaugural d’una exposició, repetia els tòpics de l’època franquista, mencionant el caràcter hispànic i barrejant l’orgull enmig del discurs.

A la dècada de 1990 encara continuaven les identificacions del terme iber amb espanyol. El discurs, de tan repetit, alguns se l’havien acabat creient i continuava vigent amb simplicitats insostenibles que no es poden qualificar sense caure en la ridicularització, com l’afirmació - d’algú que es creia investigador seriós i de qui no cal ni que en diguem el nom- que la personalitat hispànica d’arrel ibèrica estava basada en la Monogamia i la Virginitat.

Afortunadament, la línia general dels darrers anys ha optat per l’objectivitat, les excavacions sistemàtiques i una positura molt més respectuosa per la conservació i la difusió del patrimoni que quedi desvinculada de teories institucionalitzades. A mida que hem pogut disposar de cronologies més precises, hi ha hagut un decantament cap a tesis autoctonistes.

El canvi més important és, al meu criteri, la investigació multidisciplinar que possibilita noves vies d’estudi com han estat l’Arqueologia de l’Arquitectura, que permet parlar de personalitat pròpia tot i les acceptades influències foranes, o els estudis metodològics de les necròpolis, que han donat a conèixer el fascinant món funerari. . De la mateixa manera que avui el distanciament ens permet analitzar i comprendre que Darwin tenia més raó que Lamarck, però ens ha fet falta matitzar-lo per no caure en actituds racistes o sexistes equivocades i, en aquesta direcció, hem acceptat el Neo- Darwinisme com la proposta de futur, ens cal, en història, crear un nou terme que ens permeti parlar de les cultures plurals preromanes [1]

de la península sense caure en tòpics nacionalistes. Aquest ha estat el gran error del segle XX: polaritzar, traduint en blanc i negre termes de gran riquesa semàntica. Iber és molt més que allò que s’ha dit fins ara. Ho estem descobrint amb timidesa, sorpresos i admirats del nivell aconseguit per una cultura que els romans van voler esborrar de la història. Quina paradoxa!: els espanyols també van arrasar, al seu torn, els inques i tants d’altres pobles que van sumar a l’imperi de Felip II. Exactament igual que els britànics van implantar la seva moral en tota la Commonwealth of Nations. Com seguim repetint, ja en el segle XXI, pura manipulació política altra vegada, enfront dels fluxos migratoris des de països del denigrat tercer món cap a Europa (països bàrbars que per casualitat -o serà causalitat?- també són pobres i cal culturitzar. Amb quins valors?, els nostres?).

Així recuperem el debat: qui eren els ibers? ¿Fins on arriba la influència de la política quan volem posar noms a la història? Altra vegada ens cal examinar el context del canvi social que ens ha d’aportar un canvi d’idees. Hem d’aprendre a pensar (que significa analitzar, valorar, contrastar, investigar) i deixar de "creure" [1] que comporta accions i reaccions viscerals, i exaltacions de glòries nacionals) per tal de ser capaços de recuperar un passat que ens pertany sense caure en la temptació de la manipulació del terme cap a un extrem oposat, però igualment erroni. Conèixer la història ens ha de permetre no repetir els errors. Aquest és el "never again" que presideix els museus del genocidi nazi. Conèixer la història ens hauria de comportar ser savis i més civilitzats, ser més humans. Ser més plurals. Ser més lliures. Ser més qui som. Ser més ibers.

[1] Jordi Salat en el llibre "Les quatre columnes catalanes" (Llibres de l’Índex., Barcelona, 2005) ens parla del terme "vernaclisme": nacions , cultures i llengües vernacles, per a referir-se a les cultures plurals preromanes i pròpies – naturals i autòctones – de cada lloc i que tenen el seu origen en "l’Ànima del lloc" allò que els romans en dien "el Genius Loci" i que destruien per a imposar el seu domini – com fan tots els imperislismes - fent que el poble sotmés obeís i no pensés.

Carme J. Huertas