Borja de Riquer. La dictadura de Franco (Ed. Crítica)

Amb el documental Franco, ese hombre, José Luis Sáez de Heredia va realitzar una autèntica hagiografia del caudillo en el marc de la campanya propagandística dels 25 anys de pau (1964). En el novè volum de la història d’Espanya que dirigeixen Josep Fontana i Ramón Villares, el professor Borja de Riquer (Barcelona, 1945) coincideix amb el director de Raza i cosí germà de José Antonio Primo de Rivera en la centralitat de la figura del general Francisco Franco. Sense ell, la llarga dictadura hauria estat impensable: «Va ser una etapa històrica en què el dictador va ser sempre la peça clau i fonamental de tota la vida política».
 

A diferència de Hitler o Mussolini, Franco no era un dirigent polític sinó un militar, convençut de la legitimitat de l’Exèrcit per intervenir en la vida política del país, la dictadura del qual va duplicar la durada del règim feixista i va triplicar la del Tercer Reich. L’Exèrcit va ser l’espina dorsal del franquisme, profundament compromès en la repressió i en la governació del país. Dels 119 ministres nomenats per Franco (cap ministra, per cert), el 28% procedien de les Forces Armades, i van lluir uniforme principalment en els gabinets dels anys 40 i 50. A més de militars, Franco va apostar pels de casa, vuit ministres nascuts a El Ferrol, el doble que els naturals de Barcelona. Si prenem en consideració el lloc natal dels alts càrrecs del règim el seu origen, hi ha Madrid, Galícia i les dues Castelles, i això concorda amb la visió centralitzadora i uniformadora del nacionalisme espanyol.
 

Nacionalismes resistents
 

De Riquer no tan sols ofereix una síntesi rigorosa i documentada, incorporant-hi les abundants investigacions desenvolupades en aquests últims anys sobre el franquisme, sinó principalment un marc interpretatiu caracteritzat per una crítica demolidora contra la publicística neofranquista i una visió plurinacional de la realitat espanyola, en la qual es contempla la dura repressió dels nacionalismes perifèrics, així com la seva participació en la resistència cultural i política antifranquista, massa sovint absents en obres de format similar.
 

La dictadura va mantenir fins al final la divisió entre vencedors i vençuts i mai va tenir com a objectiu un projecte de benestar col·lectiu. Va ser una dictadura de classe, que va beneficiar unes elits econòmiques que es van acostumar a extreure beneficis de l’explotació laboral, d’un mercat captiu i una fiscalitat pràcticament inexistent.
 

L’autor recorre a la història comparada per abonar la tesi de la conflictivitat social i laboral com a factor decisiu de l’esgotament del franquisme. El 1972, sense tenir reconegut el dret de vaga, Espanya se situava darrere d’Itàlia, França i la Gran Bretanya en nombre de vagues, vaguistes i hores perdudes. El dilema després de la mort del dictador no era entre el franquisme i la democràcia, sinó entre la ruptura o la reforma pactada.
Prova del cotó
 

Val la pena subratllar l’ampli i útil apèndix bibliogràfic, cronològic, cartogràfic, estadístic i documental. Per exemple, entre el 1960 i el 1975 les ordenacions sacerdotals van passar de 1.000 a menys de 200. Una acotació final. La figura de Joan Carles de Borbó (per no parlar d’Adolfo Suárez) passa desapercebuda. I és que quan es fa història amb les fonts i la documentació de l’època les coses són com són i no com es reescriuen des de la publicística hagiogràfica del present. Aquesta és la prova del cotó historiogràfic que aquest llibre supera amb escreix i el converteix en una obra sòlida i de referència en els pròxims anys.

LA DICTADURA DE FRANCO
Borja de Riquer. Crítica. 880 p. 33 €