Carles Camp. Comtes d’Urgell, magnats en la Castella dels segles XI i XII

A finals del segle XI, un dels homes més poderosos del regne de Lleó era el comte Pedro Ansúrez, gran terratinent a Tierra de Campos i amo i fundador de Valladolid. Com que no va tenir fills mascles, l’hereva del seu gran i poderós patrimoni seria la seva filla Maria.

Ansúrez va casar Maria amb el comte Ermengol V d’Urgell, el 1095. Desconeixem les causes d’aquesta decisió, ja que hauria estat més lògic casar-la amb un noble castellà o lleonès. De ben segur, però, que hi va influir, decisivament, el nombrós i poderós clergat català, dominant al bisbat de Palència i als monestirs de Tierra de Campos. Hi devia ajudar, a més, el prestigi militar assolit durant generacions pels comtes d’Urgell en les seves lluites contra els musulmans. Durant molt de temps, van estar cobrant tributs dels reis musulmans de Saragossa, Lleida i Fraga i en les nombroses places i castells conquerits en benefici propi dels reis d’Aragó o dels comtes de Barcelona.

En morir Pedro Ansúrez, Ermengol V va heretar els béns del seu sogre i es va convertir en un dels homes més poderosos del regne de Lleó. Però això no va fer que oblidés els seus dominis catalans i, segons Santiago Sobrequés, va morir el 1102 durant la conquesta de Mollerussa. Seguia, així, la tradició familiar de morir en batalla lluitant contra els musulmans, com el seu pare Ermengol IV i el seu avi Ermengol III.

Ermengol VI, fill de l’anterior, va heretar els béns del seu pare i els del seu avi matern quan aquest va morir, i va tenir cura de les seves propietats a Catalunya i a Lleó. Amb l’ajuda de Ramon Berenguer III i d’un exèrcit lleonès comandat pel seu sogre, va conquerir definitivament Balaguer el 1106, i la va convertir en la capital del seu comtat.

Ermengol VI va assolir la majoria d’edat el 1115. Llavors va començar una gloriosa carrera política i militar, esdevenint una gran figura del seu temps. Es va casar Arsenda d’Àger, filla de Guerau Ponç de Cabrera i néta d’Arnau Mir de Tost. Va participar en l’intent de conquesta de les Balears (1114) i en la presa de Saragossa, al servei d’Alfons I d’Aragó (1118). Vidu el 1120, torna a Castella on es fa valdre com a home important a la cort castellanolleonesa. Així, el 1134 participa en la concòrdia entre Alfons VII i Ramir el Monjo. Entre 1134 i l’any de la seva mort, el 1154, apareix en la majoria dels documents emesos per la cort d’Alfons VII, la qual cosa ens dóna una idea de la seva importància política en els regnes de Castella i Lleó.

El 1144, va acompanyar Ramon Berenguer III en el seu viatge de casament amb Dolça de Provença. El 1146, va participar activament en el setge d’Andújar i en la conquesta de Còrdova i va ser un dels principals fautors de l’expedició a Almeria de 1147, al costat d’un altre català, Ponç Guerau de Cabrera, de qui ja hem parlat en alguna ocasió. Per aquesta darrera campanya va merèixer sis poemes d’elogi en el Poema de Almería, obra, d’altra banda, possiblement escrita per un català. Abans d’aquesta darrera campanya va dur a terme gestions diplomàtiques per van tenir com a resultat la pau entre Ramon Berenguer III i Sanç IV de Navarra, la qual cosa li va permetre marxar a guerrejar a Andalusia sense problemes a la reraguarda. El 1149, conquereix Lleida amb l’ajuda de Ramon Berenguer III.

Com a guerrer i com a senyor d’Urgell, Valladolid i Calatrava va jugar un paper molt important en una sèrie d’importants victòries del rei castellà sobre els musulmans. A Tierra de Campos va ser fundador i generós protector de monestirs.

Mort el 1154, el va succeir el seu fill Ermengol VII, hagut amb la seva primera esposa Arsenda d’Àger. Ermengol VII, va ser un home tan poderós o més que el seu pare, a Catalunya com a Castella i Lleó. Es va casar amb Dolça, germana d’Alfons I de Catalunya, fet que dóna una idea de la seva influència. Va ser, alhora, una gran figura de la cort de Ferran II de Lleó, de qui va ser majordom (recordem que aquest era el càrrec de l’home més poderós del regne de Lleó, immediatament després del rei) entre 1167 i 1175 i entre 1179 i 1184, any de la seva mort. Va ser el tutor de l’hereu de Ferran II, el futur Alfons IX. Va rebre grans donacions del monarca, del qual va ser gran privat dins la cort lleonesa.

Amb un exèrcit de catalans va ajudar Ferran II a defensar-se dels almohades i en la conquesta d’Alcàntara, territori al sud de Salamanca, del qual va arribar a ser governador. El 1167, va dirigir la campanya de conquesta d’Extremadura. El 1181, era governador de Salamanca i va constituir-hi un altre feu, en adquirir Almerarilla i Santa Cruz, tot concedint al seu vassall Pedro Fernández la vila de Barruecopardo “com a feu segons la costum de la meva terra de l’Urgell”. És aquest un dels casos, molt esmentats però poc documentats, de la introducció a l’Espanya no-catalana dels costums del feudalisme francès. Va ser, com el seu pare, un generós protector de monestirs lleonesos.

Tot i la seva estreta vinculació amb el regne de Lleó no va oblidar mai el seu país. El 1163, va otorgar la carta de repoblació d’Agramunt i va actuar com a mitjancer en uns conflictes que s’havien obert entre Alfons I i els reis musulmans de València i Múrcia. Va ser enterrat a la seva pàtria, l’Urgell, al monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.

Veiem així com catalans del segle XII com els Urgell, Guerau Ponç de Cabrera i altres, van ser determinants en les victorioses guerres dels regnes de Castella i Lleó contra els regnes musulmans de la Meseta, d’Extremadura i d’Andalusia, i, alhora, van esdevenir els homes més influents a la cort lleonesa del segle XII. De ben segur que, sense els catalans, els castellans i els lleonesos no se n’haurien pas sortit en els seus enfrontaments amb els musulmans i en les seves campanyes de conquesta. Recordem que, unes dècades abans, a les acaballes del segle XI, el rei de Castella i Lleó Alfons VI, malgrat aconseguir, no se sap com, estendre la seva influència sobre del regne de Toledo, no va guanyar mai ni una sola batalla contra els almoràvits ni se li coneix cap victòria militar sobre els musulmans, insisteixo: ni una sola. Com s’explica que, de sobte, es tornessin tan bons guerrers i comencessin a guanyar batalles i guerres contra els musulmans i a conquerir-los nombrosos territoris? Només s’explica amb la intervenció dels catalans.

Carles Camp

2 de febrer de 2010

Bibliografia

Derek W. Lomax “Catalans in the Leonese Empire”, publicat al Bulletin of Hispanic Studies, vol. LXIX, Liverpool, 1982, p. 191-7.

Santiago Sobrequés, Els Barons de Catalunya, de la col·lecció Història de Catalunya, Biografies Catalanes, volum 3. Editorial Vicens Vives, 4ª edició. Barcelona, 1980, p. 17-21.

Carles Camp. Comtes d’Urgell, magnats en la Castella dels segles XI i XII

Política de cookies